Els governs empren la propaganda amb tota la impunitat del món per un motiu de senzilla practicitat: generalment, la cosa els funciona. Fixeu-vos en el cas de Pedro Sánchez i el seu nou govern que, sense ni una sola llei o un simple decret aprovat, s’ha guanyat el fervor popular d'enquestes i l’aprovació de mitja Europa amb la sonora i demagògica acollida d’un vaixell ple de dissortats que vaguen pel Mediterrani. Avui mateix, no en tingueu cap mena de dubte, la passarel·la solidària de València, amb Carmen Calvo fent de mestra de cerimònies, conformarà tot un cabaret de pornografia sentimental, sucre i demagògia de difícil ingestió.

Però no tota la propaganda és necessàriament estulta i seria ben tanoca no admetre que els camàlics de la sala de màquines de ZP-Sánchez han tingut una bona pensada. A diferència de Rajoy, que va entregar el relat de bonhomia sentimental a l’independentisme, Sánchez pretén utilitzar casos com el de l’Aquarius per recordar al món que Espanya no és aquell estat que celebrava l’enviament de policies a cascar la padrina el dia 1-0 (¡A por ellos, oéééé!), sinó que la seva administració conjuga una paleta d’emocions prou nodrida com per anar pel món amb la cara neta. La jugada no és casual: acollint els migrants d’Europa, el president torna a guanyar la bonhomia moral que Espanya havia perdut al llarg del procés indepe. A partir d’ara, quan algú acusi els espanyols de no respectar els drets humans, els assessors de Sánchez correran a cercar les fotos dels nouvinguts a València, instantànies de mares ploroses que agraeixen i besen les faldilles de les infermeres que alimenten els seus nadons i requadres d’homes destruïts per la guerra i altres quenòcies que finalment poden tastar una paella com Déu mana. És la foto, estúpid! Volies sentimentalisme, Catalunya? Doncs entoma i digues Lluíííís!

“El cínic es creu intel·ligent, però és idiota perquè no gaudeix”, deia fa poc el col·lega Javier Gomà a La contra de La Vanguardia. La frase té aparença de brillantor, però resulta notòriament analfabeta, car precisament, si hom agafa com a mesura el gaudi, no hi ha cap diferència entre que hom perpetri una acció moralment bona o dolenta. Els propagandistes, que sempre són una mica cínics, gaudeixen com pepitus amb l’acompliment dels seus objectius: i per això es dediquen a la política i no a fer de simples oficinistes o a vendre assegurances.

De fet, amb la propaganda de l’Aquarius, els sequaços de Sánchez ja han aconseguit que el gruix de l’independentisme s’acontenti protestant per acostar els presos a garjoles catalanes. Per més que Sánchez i Torra s’esbatussin en públic i per més que el president repeteixi que els presos mai seran moneda de canvi de res, el sotabosc de l’independentisme ja sospira per un pacte d’indult a partir del qual es pugui tornar a la normalitat autonòmica de tota la vida, un acord que legitimi els dos governs en una pax romana i a partir del qual tothom pugui rearmar-se per continuar gaudint del poder institucional. Tot això sembla ciència-ficció, però comprovarem ben aviat com els presos (i fins i tot les seves consorts) preparen un retorn a la política aprofitant la seva eixida de la presó, amb la qual cosa Espanya no només es rentarà la cara de la repressió de l’1-O, sinó que aconseguirà tenir els polítics que marcaran els nous temps a Catalunya collats sota l’amenaça de tornar-los a la trena quan es portin malament. La propaganda, insisteixo, funciona. I, si tens un Estat al darrere, ja ni t’ho explico.

Bernat Dedéu
Opinió Acollir 'negritus' Bernat Dedéu