D’ençà que, a principis de desembre passat i via Facebook, el cantautor Pau Riba anuncià que pateix un càncer de pàncrees, la màquina d’exaltar la decadència dels moribunds de la tribu no ha tingut aturador i no hi ha setmana que ens manqui notícia del nostre músic eminent. Durant lustres, Riba (i molts artistes de la seva generació) han reivindicat una reducció de copets a l’espatlla ―menys retòrica i pulsió de mitificar-los, vaja― i que els programadors del país tinguessin la bondat d’oferir-los feina i de tenir-ne cura com el que són: una part essencial del nostre patrimoni sonor. Però Catalunya sí que pateix càncer, un tumor consistent en posar-se la cultura contínuament a la boca (i, en aquest cas, les cançons al timpà i la gola) mentre desatén flagrantment la salut dels seus professionals. Pau Riba no té càncer; el càncer el té un país que només et recorda quan se’t corca la melsa.

No hi ha persona d’aquest racó de món que no hagi taral·lejat Noia de porcellana mentre feineja, masega les galtes d’un nadó o imagina la pitrera de la veïna. Comprenc la glorificació de Dioptria, i jo també m’he aclarit la veu lloant els sacsons de na Conxita Casas, “si en fa d’anys, si en fa d’aaaaaaaaanys”. Però a mi em plau aturar-me a descansar dins l’Electròccid àccid alquimístic xoc (1975), perquè és un disc senzillament perfecte i commovedor; i Maria, t’ho volia dir, Pau, estimat Pauet (tot i que no ens coneixem, ni puta falta que et fa), és una de les cançons d’amor més belles que mai s’han escrit en qualsevol llengua. “Si no te’n vas, estimada/violaré el secret/i profanaré l’entrada/m’escorreré dins teu/Recorreré per dintre tots els teus corredors/tots els teus laberints/fins arribar-te al cor.” Escolteu-la de nou, i canteu el seu “amén”, com un crit que s’ofega en el goig.

Pau Riba no té càncer i s’immortalitzarà en el seu llegat. Qui pateix càncer és aquesta delitosa tifa de país que només et celebra quan cardes el camp i que abandona els seus herois durant dècades

Tot això i molta més cosa ha fet en Pau Riba pel nostre país i per la seva llengua. Jo recomanaria a qualsevol persona que vulgui saber com es pot cantar i versar això que els necròfags diuen que ara se’ns mor que es precipiti a Lletrarada, el volum que compila quasi totes les seves rimes i cançons (Edicions Proa, 1997; si em llegeix l’amic Josep Lluch, que foti el sant favor de reeditar-lo; a Iberlibro ja et casquen 171,29 pavos per una primera edició del llibre). Si es té set de vida i de música cal rellegir manta vegada aquests textos que formen part de la història musical del país, un patrimoni que, insisteixo, malgrat abanderar-lo amb la nostra habitual i nauseabunda xerrameca, els catalans duem dècades passant-ne com de la merda. Perquè a la tribu no li interessa la llum, ni les cançons que brillen i fan explotar-nos l’ànima; només ens agrada la pols, el vòmit i la decadència.

És així com la conciutadania, a partir de l’anunci d’en Riba i tot just quan tothom s’apressi a programar-li a correcuita els concerts que no s’han esdevingut quan tocava, farà cua per assistir a l’espectacle. No voldran retre homenatge al talent del músic, ni voldran agrair tota la seva immensa generositat amb el país. No, simplement es posaran en línia, disciplinats i tristois com els coneguts que imposten cara de salmó quan van a condoldre’s d’un difunt, per veure com el cos prim i encara forçut del cantautor fila les seves darreres contorsions. Els catalanets no aniran a veure en Pau destrossar-se la pell i reviure a l’escenari com si fos un tità; correran en massa atrets per la morbositat de la tumorada, per l’olor d’hospital i l’orgasme de la nostàlgia; acabat el concert ja hauran fet la feina, i podran passejar pel carrer tot dient “ai, Maria Lluïsa, sí que l’he vist prim, sí”.

Pau Riba no té càncer i s’immortalitzarà en el seu llegat. Qui pateix càncer és aquesta delitosa tifa de país que només et celebra quan cardes el camp i que abandona els seus herois durant dècades perquè prefereix fardar de senyera que fer l’esforç de pagar una entrada d’un concert. Riba no té càncer, és pura vida. El càncer el tenim nosaltres i és tan dolent que només em teniu a mi per cantar-lo.