Després de les revelacions andorranes del Molt Honorable Jordi Pujol, Artur Mas va intentar blanquejar la imatge de Convergència ancorant el nou PDeCAT cap a posicions més progressistes i posant-hi dos jovencells al capdavant amb tal de salvar les aparences. Pocs mesos després, un d’aquests dos nous lloctinents, David Bonvehí, confessava en un sopar privat i fora de micròfons que si la via de l’independentisme fracassava, el partit cercaria un candidat autonomista per anar tirant amb la puta i la Ramoneta de tota la vida. Fracassat el plan renove i davant l’auge d’Esquerra i Junqueras a les enquestes, Mas cedí a Puigdemont llibertat absoluta per crear una llista d’independents, Junts per Catalunya, amb una escassíssima relació amb el PDeCAT: Elsa Artadi, que n’era membre, se’n va desfer, i Marta Pascal, antiga esperança blanca convergent, ni hi era ni se l’esperava. 

Si, finalment i com és presumible, els antics consellers de Puigdemont (i el president mateix) no acaben fent vida al Parlament, Artur Mas haurà passat de guanyar unes eleccions amb seixanta-dos diputats a no tenir-ne pràcticament ni un a la cambra catalana. La nul·litat de la presència convergent al Parlament podria disculpar-se si el 129 hagués aconseguit els seus objectius polítics amb una certa fortuna; però la cosa no seria el cas. No fa gaire temps, el 129 havia cridat consignes com ara: “Hem guanyat, Hemos ganado, We have won, Nous avons gagné!”, que devia ser una forma atlètica de demostrar plurilingüisme al planeta, molt més que no pas una proposició realista; o com ara “Guanyarem de carrer”, referint-se als passats comicis del 21-D. D’aquest esclat d’entusiasme, ja ho veieu, hem passat a dir que el procés no es pot concloure perquè no arribem al 50%. 

Mas no acabarà a la paperera de la història, certament, però em sembla que la posteritat serà duríssima amb ell

La política seria avorridíssima sense la seva dosi d’hipocresia, car de coronar-nos el cap amb llorers i d’entrar el temple amb totes les palmes possibles, Mas ha passat a dir-nos que no, xato, que això de la secessió és cosa de percentatges i que no hem sabut imposar-nos com Déu mana. Ahir, a la roda de premsa de la seva dimissió, Mas no va fer ni balanç polític ni de partit, perquè hauria hagut d’assumir els seus fracassos. Contràriament, va limitar-se a fer de convergent prototípic per intentar vendre la moto de fer creure tothom que Junts per Catalunya havia tingut raó de ser pel PDeCAT i que, per tant, hauria de ser el nou artefacte per eixamplar la base de l’antic electorat de CiU. Si amb la coalició de Junts per Sí va intentar salvar-se personalment d’una caiguda electoral, aquesta trampa cínica és la darrera temptativa de salvar Convergència cruspint-se un invent que no és d’ell. 

Finalment, i com ha fet tota la vida, Mas va subsumir la seva carrera política als designis de la  judicatura espanyola, en una decisió que és la metàfora d’un procés cap a la independència que ha bordat molt, però que finalment ha acabat acatant la legalitat del 155. El Molt Honorable 129 podria haver dit la veritat, i és que marxa perquè el seu partit ha entrat de ple en la irrellevància i també perquè, en la nova etapa de preautonomia que encetem, les elits catalanes voldran un nou líder que no els causi tants problemes innecessaris com ell, si el preu de tot plegat és quedar-se més o menys igual. Mas no acabarà a la paperera de la història, certament, però em sembla que la posteritat serà duríssima amb ell. Dit això, gràcies de nou a la bona gent de la CUP per marcar-nos el camí a seguir. Mai no els agrairem prou haver deixat les coses tan clares.