Fa una pila de mesos, quan a la meravellosa tertúlia dels dimarts de can Basté deia que Espanya (i més en concret laComunitat de Madrit) s’estaven processitzant, en imitació a això nostre de la independència, els meus companys de taula i de micròfon em miraven amb cara d’incredulitat, com prenent-me per foll. Ara que Pablo Iglesias ha marxat del Gobierno per salvar l’esquerra madrilenya i intentar destronar Díaz Ayuso, aquesta equiparació resulta més clara que mai: la presidenta del quilòmetre zero no només ha plantejat les eleccions com un plebiscit (“Socialisme o llibertat”, primer, i després “Comunisme o llibertat”) sinó que, amb la seva gestió llibertina de la desescalada, ha endegat un procés de Madrid is different pràcticament bessó al dels primers anys del processisme en què Catalunya vivia assedegada d’urnes i creia poder independitzar-se del regne d’Espanya.

Que Madrid, una comunitat fictícia que van inventar-se els socialistes i que Aznar va solidificar amb la turboeconomia del totxo, pretengui ser una nació dins d’Espanya pot resultar delirant. Però d’aquest sainet, no obstant, en brollen moviments d’heroisme xaró com el gest d’Iglesias, que ha volgut donar-se ínfules d’antipolític abandonant el transatlàntic d’una vicepresidència estatal per tornar a casa i lluitar en unes eleccions que té perdudes. Com a bon comunista, és a dir com a bon cristià, Iglesias perpetra un moviment típicament redempcionista i ve a dir als seus que ell és tan xupi-guai com per poder escarnir el poder central perquè el que té al cor és la seva patria chica. Iglesias torna a Madrid com si desembarqués de l’exili, en imitació de Puigdemont, vantant-se de poder dir que l’estat on ell ha pogut manar de debò en realitat és un fucking miratge en plena decadència.

En aquests propers anys, la política catalana i l’espanyola seran un simple compàs d’espera en què el sentiment de llibertat es posarà en un llistó tan baix que els ciutadans, si no badem, podrem acabar lobotomitzats pel poder

La comparació us pot semblar inadequada, però insisteixo en això del processisme madrileny com a evidència fins i tot estètica. Fixeu-vos en l’espantós vídeo en què Iglesias va comunicar la seva decisió de tornar a Madrid. És de la mateixa factura xarona que les aparicions del 130 des de Waterloo, amb aquella cosa soviètica de despatx trufat llibres que no obre ningú i cadires de l’Ikea. També comparteixen el mateix tipus de masclisme, aquell que atorga protagonisme a les dones només des de la protecció benigna del mascle alfa (recordeu com Puigdemont presentà Laura Borràs com a candidata al passat 14-F, beneint-la amb aquell gest magnànim de “chicas, al salón”). Ara i només ara s’entenen les declaracions de fa mesos en què Iglesias, d’una forma absolutament temerària, equiparava els exiliats catalans als seus avis del temps del franquisme.

L’exili és el somni humit d’en Pablito i l’èpica fraudulenta de Puigdemont és l’únic que Iglesias pot explotar per guanyar quatre vots i salvar el seu partit de la desaparició. En això, cal dir-ho, Pablo és molt més intel·ligent que Albert Rivera, a qui Espanya va pagar els serveis prestats amb una casota als afores de la capital i una cantatriu ben reguapa per amenitzar-se les nits. El líder de Podemos sap que la regeneració d’Espanya és una enganyifa i que per marejar la perdiu només pot acabar d’explotar les ínfules de canvi amb què el catalanisme sempre ha volgut salvar l’Estat. L’enginy, si més no, li servirà per ressuscitar el seu partit i la nòmina de sous que comporta. La processització de Madrit és tan evident que tot plegat és una bona notícia, perquè si els polítics espanyols continuen ancorats a les seves ficcions, acabaran tan enfollits i enzes com els líders de la nostra tribu.

En aquests propers anys, la política catalana i l’espanyola seran un simple compàs d’espera en què el sentiment de llibertat es posarà en un llistó tan baix que els ciutadans, si no badem, podrem acabar lobotomitzats pel poder. D’aquí a només cinc anys, quan tots els barruts ja tinguin la casa pagada, un sol home lliure valdrà molt més que cent mil exèrcits.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Agustí Colomines
Opinió Iglesias, cap d’arengada Agustí Colomines
Elisa Beni
Opinió Fer un 69 Elisa Beni