La minyona em conta tota aïrada que HBO ha retirat la pel·lícula Gone with the wind del seu catàleg i m’ho explica així, dissortada i fidel a l’idioma original, perquè a casa fins i tot les criades són de la cultureta i s’emmirallen en heroïnes del tipus Vivien Leigh. Prossegueix amb la notícia, encara indignada, explicant-me que d’altres plataformes com ara Netflix s’han sumat a l’onada de la censura artística, silenciant clàssics o preludiant-los d’un cartellet informatiu on s’adverteix dels continguts racistes i masclistes del film, i que fins i tot aquella parida de les estatuetes que fan a Califòrnia començarà a regir-se per criteris de “diversitat i d’inclusió”. Mentre esmerilo ungles, penso que ja és estrany que una cursa censora cap a l’estupidesa vingui de can ianqui, essent Catalunya no només el país en què hi ha més ofesos per metre quadrat, sinó on el fet de sentir-se agreujat és l’esport nacional.

Efectivament, posar Endut pel vent (aclareixo que la traducció de l’anglès, més exacta, és meva; soc encara més pedant que el servei) en aquesta espècie de quarantena moral representa un triple salt del cretinisme difícilment superable. Primer i bàsic, perquè ja sabem que això de la moral sempre es conjuga en present i jutjar l’àmbit del passat amb els valors d’enguany és una covardia només apta per a cunyats que s’engaten. Però també per la pròpia història de Hollywood en relació amb la negror, car personatges (prototípics i estigmatitzats, cert) com ara aquesta Mammy interpretada per Hattie McDaniel foren una via a partir de la qual els genis de la factoria David O. Zelznick van habituar els espectadors blancs a un primitiu factor de diversitat als temps on la simple aparició d’algú de color a la pantalla podia acabar amb hòsties a la platea o, literalment, amb el cinema en flames.  

De fet, gràcies a la pel·lícula en qüestió, McDaniel va guanyar l’Oscar a la millor actriu secundària, convertint-se en la primera afroamericana en obtenir el guardó, que va acceptar el 29 de febrer de 1940 a l’Ambassador de Los Angeles tot dient: “I sincerely hope I shall always be a credit to my race and to the motion picture industry.” Tot això pot desconèixer-se per mandra o simple niciesa però, precisament gràcies a les andròmines que han inventat els americans, documentar-se és una cosa que només exigeix un toc de Youtube i un magí menys monacal que el dels toixarruts d’HBO i tota la seva cort d’ofesos professionals. Abans que posar un cartellet informatiu sobre el contingut d’una pel·lícula seria molt millor que els nous bisbes la censuressin i prou, car sempre serà millor que et tallin un braç en silenci que no pas mutilar-te escoltant un sermó edificant.

Si voleu ciutadans ben formats que captin ràpidament els estigmes, amics de Hollywood, feu com sempre s’ha fet als EUA: sigueu el més indiferents i ateus possible

Aquí ningú no discuteix que qualsevol persona, tingui l’herència racial o sexual que s’escaigui, pugui sentir-se ofesa llegint Tintín al Congo o Pretty Woman. El problema es palesa quan una ofensa vol dirigir-se des de l’Olimp dels benpensants, a través de notetes que infantilitzen la societat i, amb la seva insofrible supèrbia, arriben a estigmatitzar encara més els negres i les dones. Contra el que creuen els cursis i els obtusos, l’art no s’ha fet mai per educar, ni molt menys per tornar racista a qui no ho era. No hi ha cosa més retrògrada, moral-patriarcal i vetusta que el fet de pensar que una advertència (sic) pugui canviar el judici moral d’una persona davant d’un fet estètic. Qui li ha dit, senyor HBO o amic Netflix, que jo necessito una review prèvia a la pel·lícula per situar-me en un terreny de visualització adequada? D’advertències, si no els sap greu, només per a epilèptics.

Eliminar els rastres d’allò que ara pensem injust en la història és la millor forma de repetir-los, i això val per una pel·lícula o per una estàtua en una plaça pública. Centrar el judici moral sobre una obra d’art en una hipotètica ofensa és el pitjor signe d’obscurantisme, perquè la raça o el gènere són un estat físic o existencial (disposat a tots els canvis i transformacions que l’individu vulgui, només faltaria), però no pas un argument d’autoritat. Que una persona de color, o que ha patit la xacra del racisme, sofreixi o s’indigni més veient Gone with the Wind és una realitat emocional tan incontestable com que aquest sentiment no gaudeix de cap mena de superioritat moral a l’hora d’avaluar aquesta pel·lícula o la que s’escaigui i, ni molt menys, a l’hora de censurar-la o, encara pitjor, d’erigir un sedàs moral que la converteixi en quelcom digerible per a tots els públics, moralistes inclosos/es/is.

Si voleu ciutadans ben formats que captin ràpidament els estigmes, amics de Hollywood, feu com sempre s’ha fet als EUA: sigueu el més indiferents i ateus possible. Fa temps, els catalans també seguíem aquest patró, però amb tanta apel·lació al greuge i tanta feminista motivada al Twitter estem aconseguint allò que ni el papa hauria pogut ordir amb tanta traça: el retorn dels monjos i, en general, de tot quan espia de l’ètica en el món de la bellesa. Quina mandra i quina quantitat de ploms hem de sofrir, miss Scarlett. I com de bé aguantava la pastanaga vostè, esgargamellant-se contra el cel tot vermell d’ira.