L’esperança amb què l’independentisme ha rebut el nou govern de Pedro Sánchez i les crides xarones al diàleg dels partits catalans amb el nou líder espanyol demostren una vegada més el fet que, per si encara hi havia alguna ànima candorosa que no ho sabia, els polítics catalans mai no van tenir la mínima intenció d’aplicar el resultat de l’1-O i ni molt menys de declarar la independència del país. Quan tu t’empasses les teves conviccions se’t recargola el discurs fins a límits delirants i quan les paraules s’estrafan més enllà de l’enteniment veiem coses tan curioses com, ahir mateix, el president Puigdemont demanant a Sánchez que negociï bilateralment el dret d’autodeterminació de Catalunya amb Quim Torra. Que algú parli de dialogar amb algú sobre com t’auto-determines (auto, prefix equivalent a acció que té l’origen en hom mateix: vegi’s auto-didacte, auto-biògraf) ens indica el baix nivell al qual ens ha sumit tanta incompetència.

Castrat l’1-O i el seu poder vivificador, i amb la llosa de la presó i de l’exili, l’independentisme s’inventà la idea de la restitució com a antídot al desencís. També podem comprovar —i això són fets, no opinions ni desitjos— com les ànsies restitutives del Govern han quedat en no res: els consellers no han pres possessió dels seus càrrecs legítims i el màxim que han pogut fer és intentar colar polítics afins als respectius departaments. Que el major Trapero hagi renunciat a tornar a exercir com a cap dels Mossos certifica que la mandanga de la restitució era només això: una venda de moto més. De fet, entre les poques coses interessants que hem escoltat en aquestes setmanes als nostres líders, hi ha la idea del president Torra segons la qual, després d’escapar-se l’oportunitat de l’1-O, l’independentisme hauria de buscar un nou momentum, un nou espai d’oportunitat.

El momentum que cerca el president Torra necessita d’un canvi de la generació política que ens ha dut fins on som

Ara que la consellera Artadi ens ha avisat que la independència no arribarà en 48 hores (gràcies, Elsa, perquè això de fer-ho en un cap de setmana hauria estat de molt mal gust, amb aquest solet tan bonic que ens regala el juny...), diria que el momentum que cerca el president Torra necessita d’un canvi de la generació política que ens ha dut fins on som. El temps passa molt ràpid i la política, sota una aparença d’estrès, alenteix molt més les coses que no pas les accelera: penseu que, amb la seva apel·lació al desglaç institucional, Sánchez guanyarà un cert temps per intentar apagar la situació catalana, després del qual el sobiranisme s’haurà de replegar per afrontar les municipals del maig de l’any vinent. Sota l’excusa de salvar la majoria d’ajuntaments del país (en especial, el de Barcelona), la independència quedarà relegada a ser una arma electoral autonòmica més.

Això d’anticipar un momentum sempre té quelcom d’excessiva metafísica, i —a vegades, com passa també amb la vida— quan et dediques a somiar molt amb un instant el teu desig acaba esdevenint un impediment per tal d’acomplir-lo. Així ha passat, per exemple, amb expressions com ara fer República, que per comptes d’ésser sinònim d’implantar la independència ha esdevingut una expressió més per a reformular el fer país del pujolisme amb un suposat aire de radicalitat. Jo no sé quan arribarà el momentum, però, de moment, la independència ja ha deixat de ser una prioritat per al nostre govern. És important ser-ne conscient.