A banda de la seva indiscutible qualitat musical, la cançó "Milionària" de la nostra genial Rosalia marcarà una fita en l’art català de tots els temps, i no pas perquè estigui escrita en la nostra llengua i pugui arribar a ser cantada per una quantitat oceànica d’espectadors, cosa inaudita en tota la història musical de la tribu, sinó perquè aquesta peça resumeix a la perfecció un dels pilars ètics més fonamentals que ha guiat d’antuvi la nostra nació: la necessitat imperiosa de tenir molts, molts diners. "Només vull veure bitllets de cent", canta la nostra bellíssima dèmon de Sant Esteve Sesrovires, en un imperatiu moral que entronca amb el bo i millor del pensament català i que hom podria resumir com que la més alta quota de llibertat personal sempre exigirà tenir una cartera ben curulla de pasta, és a dir, que a la vida no s’imposa mai la jugada mestra ni la raó moral, sinó el poder del caler. 

"Que jo sé que he nascut per ser milionària", diu la nostra magnífica deessa, amb la mateixa alegria superbiosa de Salvador Dalí quan es passejava per la Cinquena Avinguda de Manhattan repartint girafes pels aparadors, conscient que amb fer pintura renaixentista de primera qualitat no n’hi havia prou per tenir fama global. Li ho havia ensenyat el seu mestre, Francesc Pujols, que anticipà la crisi dels grans imperis i dels estats nació, tot afirmant que els únics pobles supervivents en el futur serien aquells que haguessin ordit durant segles una certa autarquia econòmica independent de la política, com és el nostre cas. Tot això es tradueix en el poder del dispendi, en la necessitat de gastar (i en el seu revers, el tenir-ho tot pagat), que na Rosalia ha traduït en forma de "Fucking money man" i demostrant que viure amb el signe del dòlar dintre la ment és un gest d’una profundíssima dignitat personal. 

Rosalia ens recorda oportunament que, mentre tinguem la desgràcia de viure colonitzats pels espanyols i administrats per quatre xoriços, nostra única escapatòria moral serà augmentar la caixa personal

La terregada de sempre, mancada de gràcia i de talent, s’ha dedicat els darrers dies a criticar alguns dels deliciosos castellanismes que inclou aquesta cançó, quan tot això tant li fot i és absolutament secundari si atenem a la profundíssima catalanitat d’aquesta obra d’art única, que és més necessària que mai ara que els polítics de la tribu ens han traït i s’han venut el país per quatre duros i una cadireta a la Diputació. Rosalia ens recorda oportunament que, mentre tinguem la desgràcia de viure colonitzats pels espanyols i administrats per quatre xoriços, nostra única escapatòria moral serà augmentar la caixa personal i, a partir d’aquí, demostrar com n’és de gratificant ser lliure i gaudir del caprici. Ho dius, estimada dea, amb una genialitat tan bèstia que esborrona: "Tinc un xaval contractat / perquè m'obri els regals de nadal / tanco el centre comercial / i em menjo jo sola un gelat". 

Compareu aquella mitja reverència que Pere Aragonès sempre fa davant dels directius de La Caixa o el gest ploramiques del pobre Quim Torra abans d’emetre qualsevol tipus de frase, especialment quan diu “senyor Sánchez”, amb aquesta ambició de la nostra Rosalia, que no somia revoltes de somriures ni aplecs del cargol sinó que li tanquin el Louvre per passejar-hi contemplativa. Hi ha la Catalunya morta, la del Born i la runa i el 1714, la ratafia moral del procés que va a Estrasburg per veure el messies i no s’hi pot fer ni una foto, versus l’alegria d’aquesta música extraordinària que recupera el més bell del nostre sentiment nacional victoriós, al crit de voler celebrar el seu cumpleanys cada dia rodejada de guepards domesticats. Perquè qui vol viure en l’eterna promesa d’una republiqueta que mai no arriba quan pot tenir el poder de comprar-se una illa? 

Jo avui, desafinat i maldestre, et canto a tu, estimada Rosalia, perquè has tenyit d’alegria aquest nostre present espantós i avorrit. Seràs milionària, reina meva, pel simple fet que tu a la vida no sortiries a empatar ni un partit amistós. Tant li fot el que pensis de política, perquè a mi ja m’has demostrat que ets dels nostres. Jo només vull veure’t, en efecte, banyada en bitllets de cent. Així serà i així s’escriurà.