Escoltant el discurs yo-sólo-veo-españoles d’Albert Rivera, la deformació professional em va obligar a pensar automàticament en el filòsof Diògenes de Sinop. Contracultural quan això d’anar a la contra no era una positura més amb què la societat de l’espectacle mantenia intactes les seves estructures de poder, Diògenes va ser un dels freaks més productius de l’escola cínica, un corrent obsessionat amb el trencament furibund de qualsevol convenció, la fal·lera per desacatar les normes socials i la condemna feliç a una pobresa gairebé indigent per tal d’alliberar-se del més sobrer. Acumulador inacabable d’anècdotes, a Diògenes se’l recorda per una acció que repetia sovint quan volia fotre-se’n de Plató: el cínic es passejava entre les multituds d’Atenes amb una llanterna a la mà cercant irònicament l’ideal d’home platònic, és a dir, l’individu que encarnés la quintaessencialitat humana. Buscant la idea, diuen que deia Diògenes, ell només topava amb particularitats; on Plató veia l’essència d’home, ell només esguardava esclaus, cobradors d’impostos, fusters, prostitutes, músics o delators.

Rivera és el líder més perillós del mapa polític espanyol, i no perquè hagi convertit Ciutadans en un partit de dreta radical, més jacobí que la guillotina i etcètera, sinó perquè la seva és una opció política sense ideologia que només té la unitat dels espanyols com a horitzó. Allunyat de Diògenes, que ens regalà un escepticisme fantàstic per no fer cas a les essències i així acostar-nos a la riquesa d’allò més particular, Rivera no veu obrers, ni empresaris, ni policies, ni padrines agredides per la bòfia, ni feixistes que retiren creus grogues d’una platja on no fan cap nosa. No, res de res! Rivera només veu espanyols! La cosa no és nova i ja l’havíem experimentada amb Aznar, un dels inspiradors del Movimiento (ecs) Ciudadano a través de la fundació FAES. De fet, i aquí ve la gràcia de tot plegat, el patriotisme castellà d’Aznar va poder coexistir prou bé amb el final del pujolisme, car els dos líders vivien en un temps en què podien acumular poder sense trepitjar-se la cua. Aznar volia crear una elit econòmica que convertís Madrit en una turbo-economia desmesurada i Pujol encara podia vendre motos patriòtiques dins l’autonomisme.

Lluita de símbols, guerra freda als despatxos i molt de blablablà, però un desig immens de les elits catalanes i espanyoles de fer pactes sota mà per fer oblidar la independència i tornar al catalanisme de sempre

La pacífica coexistència entre hipotètics enemics serà, malgrat la lluita simbòlica entre Rajoy i la Generalitat, un dels clàssics del període decadentista que estem a punt d’iniciar. Però hi ha diferències importants: si Aznar i Pujol podien conviure alegrement, tolerant-se els respectius espais de corrupció i de xantatge (al president 126 ja li anava bé que a Madrid hi dominés el capitalisme d’estat i del totxo, per així continuar subsumint Catalunya a una subsidiarietat econòmica que salvava la petita i mitjana empresa, deixant que Barcelona, una cosa dels socialistes, no acabés de despuntar mai del tot), a Rivera cada vegada li serà més difícil dissimular que l’única via d’imposar la unitat d’Espanya amb un independentisme cívic mobilitzat és mitjançant la violència física. Al seu torn, a Quim Torra-Puigdemont se li complicarà molt continuar enganyant la padrina afirmant que hom pot fer república i aplicar el mandat de l’1-O mentre acata totes les decisions judicials del binomi Rajoy-Llarena. El funambulisme retòric té límits, i la ciutadania no s’empassarà tan fàcilment els equilibris verbals dels pispes.

Aquesta serà, ja ho veureu, la marca dels temps que s’atansen. Lluita de símbols, guerra freda als despatxos i molt de blablablà, però un desig immens de les elits catalanes i espanyoles de fer pactes sota mà per fer oblidar la independència i tornar al catalanisme de sempre. Mentre tot això s’intenti ordir, veurem una societat civil cada vegada més independent dels partits que cerca noves vies d’acció política (vegi’s CDR i atenció a les primàries de Barcelona) i que lluitarà per no empassar-se massa motos. Què hem de fer?, em pregunteu sovint quan llegiu els meus articles. Doncs, davant d’aquest panorama, disfressar-nos de Diògenes, agafar la llanterna i buscar la trampa que s’amaga en la frase feta, en els idealismes i en els grans mots entabanadors. Què podem fer? Doncs, bàsicament, molestar.