Tot just després del congrés martapascalià de Convergència, la nova i flamant vicepresidenta dels pedecàtors, Míriam Nogueras, anunciava amb pompa i circumstància que la nova direcció del partit exigiria molt més a Pedro Sánchez per tal de mantenir-lo ancorat al poder. La meva estupefacció fou oceànica: si hom diu que serà més exigent amb algú, segons la més pura lògica, la cosa implica que abans ja se n’ha estat si més no un pèl, de llepafils i de primmirat. Però servidor, i m’encantaria errar-me, no coneix ni una sola exigència que el món convergent (i, per concomitància, l’independentisme representat al Congreso) fes a ZetaPedro abans d’investir-lo. Conec, per exemple, els sine quibus non dels bascos, que van fer perjurar al rejovenit líder del PSOE que els mantindria l’exactíssima pasta promesa per Rajoy als pressupostos generals de l’Estat. Això sí que em sona.

Però exigències? Del PDeCAT i d’Esquerra? Senyora, si en troba una de sola ja m’avisarà! Perquè no; de contrapartides no n’hi va haver cap ni una, la qual cosa vol dir que el sobiranisme català va regalar al PSOE la presidència d’un país, amb la consegüent potència funcionarial, d’alts càrrecs i de gestió pressupostària, amb el simple incentiu de fer fora Rajoy i poder presumir-ne davant del seu electorat, a manca de qualsevol altre objectiu mínimament acomplert. A can PSOE, un partit que, recordem-ho, va fer costat fil per randa a Rajoy en la repressió policial i judicial de l’independentisme, des d’aquell dia, encara deuen riure amb la perspicàcia negociadora dels catalans. Comptat i debatut, Sánchez no és que visqui gaire inquiet, sinó que sesteja tan tranquil com parsimoniosa viu l’aigua de la font de la Moncloa on Machado i la seva querida rellegien poemes d’amor.

I mentrestant... què passa a la fastuosa República catalana? Doncs que, en el mateix instant en què gent com Nogueras gallejava de poder collar tot el règim constitucional espanyol, el Parlament ha acatat tot mesell la resolució del presidente Llarena segons la qual els encausats per l’1-O perdran el sou. És a dir, i traduït al cristià, que, mentre hom parla de restituir el Molt Honorable 130 a la seva oficina de la plaça de Sant Jaume, els nostres parlamentaris no són prou ardits ni per garantir-li el sou. Per si això fos poc, i atesa la manca d’entesa entre el PDeCAT i Esquerra, els líders independentistes s’han empescat una jugada mestra (ecs!) perquè no hi hagi, ni de conya!, una sola baralla més al Parlament. Esteu asseguts? Doncs, alehop! L’invent consisteix en no convocar un ple fins al mes d’octubre. És a dir, que el Govern, l’executiu, vagi fent la seva feina sense la supervisió controladora de les corts. Ni a les millors dictadures, nano!

Així doncs, si algú encara pensa que amb aquests politicastres de setena divisió podem arribar no ja a la independència, sinó a la cantonada més propera de casa, és que prefereix la ceguesa a veure les coses tal com són. Això que expresso no és una opinió ni un gust pel fatalisme. És la simple constatació que, amb aquesta gent que diu que ens comanda, donar la mínima dignitat al país serà impossible. Això sí, no us preocupeu, que els nostres líders pencaran ben fort i de valent perquè l’11-S tornem a omplir el carrer amb la coloraina i la performance de torn. “Ni un pas enrere!”, cridaran tots. Però com us atreviu?, els dic jo. Vosaltres, i només vosaltres, sou el pas enrere. Vosaltres, i només vosaltres, sacrifiqueu els anhels dels ciutadans amb promeses incomplertes i mitges veritats. Ser més exigents amb Sánchez, Nogueras? Va, no em facis riure.