Després de set anys d’entrenament espartà, cal reconèixer al processisme una indiscutible habilitat per fer-nos empassar arguments falsos a còpia de repetir-los amb parsimònia de missal. La darrera versió del nobilíssim procedir consisteix a corejar la matraca segons la qual els defensors d’investir Puigdemont i de reivindicar el govern legítim de la Generalitat, escapçat per Rajoy amb el 155, seríem una colla de sàdics amb l’únic objectiu d’omplir les presons de polítics catalans, uns puristes que no aprovaríem la presència al Parlament de cap líder que no estigués disposat a sacrificar-se per la pàtria anant a la garjola. L’argument és curiós, i més encara si prové de militants juntistes i/o republicans, perquè qui va prometre restituir el Govern als dos milions d’electors que van guanyar el 21-D a l’embat de Rajoy van ser els partits indepes, no pas un alienígena purista.

D’ençà del 27-S, la tradició de presentar-se a les eleccions amb promeses que els partits sobiranistes no estan disposats a complir mentre les escriuen ha esdevingut un clàssic, tot i que recordar-los-ho també deu formar part de l’esperit mestretites que tant irrita alguns companys de bàndol. Quan hom retreu juntistes i republicans allò que deien fa pocs mesos (insisteixo: garantir la investidura del candidat republicà amb més suport i la restitució del govern legítim de la Generalitat), i a manca d’arguments més sòlids, tard o d’hora entra el segon clàssic argumental segons el qual els partidaris d’investir Puigdemont i de confrontar-se a l’Estat som allò que l’idiolecte de l’anar tirant anomena “revolucionaris de sofà”. Aquest és un derivat del conegudíssim “reductio ad Estremerum”, segons el qual només es pot opinar d’un conflicte si n’has estat una de les víctimes reprimides.

Els que optem per investir Puigdemont i restituir el Govern no ho fem per sadisme ni heroisme teatral, sinó perquè considerem que afirmar que desplegues una república mentre incompleixes les teves pròpies promeses és una simple aixecada de camisa

Cal dir en primer terme que, com sap qualsevol persona mínimament llegida, la majoria de revolucions socials han tingut, i benaurats foren en la majoria de casos, els seus instigadors de biblioteca, els seus agitadors de saló, i el lector ja és prou grandet per buscar milers de casos en què la història ho certifica. En segon lloc, com és igualment sabut, en l’anàlisi d’una confrontació (així com en les negociacions polítiques més cantelludes, com ara els acords de pau o de desarmament) mai no s’ha de partir dels agents més afectats en la disputa. Tot això és ben senzill d’entendre i, si volem tenir un diàleg polític mínimament sa, no pot ser que totes les esmenes a l’actual rendició del sobiranisme es ventilin sota el xantatge emocional d’afirmar que perjudiquen la dissort dels presos o juguen a favor de l’Estat perquè ens reprimeixi més. Els catalans mereixen més nivell.

Els que optem per investir Puigdemont i restituir el Govern no ho fem per sadisme ni heroisme teatral, sinó perquè considerem que afirmar que desplegues una república mentre incompleixes les teves pròpies promeses és una simple aixecada de camisa. Els que optàrem per prendre’ns seriosament allò que ens havien promès els líders sorgits del 21-D no som uns superbs que diem voler anar a la guerra mentre ens fotem un Old Fashioned a les cocteleries de l’Eixample, sinó ciutadans que exigeixen complir els compromisos establerts amb els electors abans d’intentar ordir qualsevol nou full de ruta. Quan recordem als partits que tramar aquesta retirada és un suïcidi, no ho fem per ser les noves estrelles del firmament polític, sinó perquè sabem precisament que aquesta rendició humiliant acabarà amb una generació d’actius en què s’hi amaga gent que val la pena.

L’únic que exigim, i és una cosa de mínims, és que els partits ens diguin fins on estan disposats a arribar. Si l’independentisme té com a topall d’acció les interlocutòries del TC, que els seus dirigents ens ho diguin sense por. Si l’Estat ha guanyat amb els empresonaments i amb l’exili dels nostres polítics, que es reconegui sense més evasives. Si amb aquest nivell de repressió ja ens rendim, diguem-ho clarament, perquè el millor sempre és el més ver. I sí, ho sento molt, escric això des del meu escriptori, que és un pedestal tan digne com la garjola, l’escó parlamentari o fins i tot l’estora de punxes d’un faquir. Només faltaria.