La ràpida conversió d’Esquerra en pal de paller de l’independentisme autonomista va solidificant-se amb la inestimable col·laboració de Junts per Catalunya. Dilluns passat, al Parlament s’hi treballava (cosa noticiable!) i els diputats juntistes varen regalar-nos una sessió delitant en què la principal veu de Junts al Govern, el conseller Jaume Giró, defensà ardidament els pressupostos mentre el seu propi partit se’ls carregava, amb Joan Canadell fent d’opositor indignat. El discurs de l’antic president de la Cambra Oficial del Comerç ja prometia d’inici: “Veig que a la pantalla (referint-se al timer del faristol al Parlament) hi tinc 52 minuts; espero que això sigui una xifra premonitòria de la força que té el 52% dels vots que ens dona aquest país per fer la independència de Catalunya”. Una cosa és ser nou en política, així ho confessava ell mateix, i l’altra anar perdut per la vida; Joan, fillet meu, si busques algú que lluiti per la independència, fuig d’aquest hemicicle.

Seria interessant saber qui supervisa els discursos juntistes al Parlament perquè, encara que Canadell es disfressés de maulet per impostar esperit indepe, el seu fou un speech de greuges econòmics que, en esperit, hauria pogut signar l’Artur Mas del pacte fiscal (bé, l’Astut no hauria dit bajanades com ara disparar que el 100% d’impostos que paguen els empresaris catalans se’n van a Madrit, entre d’altres mandangues sense fonament; però ja ens entenem). Canadell, en definitiva, va fer una salmòdia convergent per acabar dient a Esquerra que podia caure en la temptació de “tornar a l’autonomisme amb un tripartit de via àmplia”. La cosa té molta gràcia, perquè quan el diputat va referir-se així a una més que possible futura aliança republicana amb els comuns, servidor va pensar que, de tripartit autonomista de via àmplia, al Parlament i al Govern, ja en tenim; es diu Esquerra, Junts i la CUP, tres partits d’espanyolíssima conducta, dinàmica i voluntat.

Serveixi de model Esquerra, que intercanvià el favor dels comuns a la cambra manant-li al tete Maragall que aprovés els comptes a Colau (com sempre, la gran triomfadora de la festa quan Catalunya juga al tauler espanyol). La cara que feia el pobre Ernest després de l’abaixada de pantalons (dispenseu l’expressió heteropatriarcal, volia dir pel “canvi sobtat d’opinió”) era una cosa realment antològica. Però també la CUP, un partit que rondina que fa fort, però que va possibilitar la formació d’aquest govern sabent a dretcient que la independència no seria en cap ni una de les seves carpetes. També ho sabien els juntistes, que més enllà de Giró (segurament el conseller amb qui més sintonia té el president Aragonès, comptant els del seu propi partit), no han aconseguit marcar perfil propi en un Govern que resa cada dia perquè la notícia sigui que no hi ha notícia. Ara per ara, Junts només és una màquina de cobrar sous i mantenir Twitter viu.

Junts descriu molt bé l’esperit d’un partit que només hi és per ser-hi, és a dir, per continuar predicant la secessió des del petit escalf que regala l’autonomisme

Amb Laura Borràs interessada únicament en el fil musical previ a la sessió del Parlament i els consellers juntistes marxant del ple quan parla el portaveu del seu partit (donant a entendre que els interessa molt més tenir un pressupost per gastar que no pas el que digui Canadell o l’Esperit Sant de Waterloo), Junts descriu molt bé l’esperit d’un partit que només hi és per ser-hi, és a dir, per continuar predicant la secessió des del petit escalf que regala l’autonomisme. No és estrany que, com ja va fer amb la mesa del diàleg, el 132 hagi tirat pel dret pactant els pressupostos amb Colau. Perquè en un entorn de petitesa, on els més cínics són precisament els que més protesten mentre se n’aprofiten per engreixar la nòmina, Aragonès ha tingut la bondat de no dissimular; ell és un simple administrador i un comptable necessita els pressupostos. Si s’han de pactar amb els seus socis, oli en un llum, però si cal picar la porta dels espanyols, doncs es fa i santes pasqües.

Si Junts considera que aquest és un Govern autonomista, que a fe de déu ho és, i allò que vol és guanyar credibilitat, ho té molt fàcil: que en marxi. Si hi continua, com he dit, per repartir l’engruna i continuar prenent-nos el pèl, estaria bé que tingués la decència d’estalviar-se els discursets sobre la via àmplia. Davant de tot aquest vodevil, com informava ahir mateix aquest meu estimat Nacional, és lògic que el Govern, en paraules de la seva portaveu, hagi optat per “aïllar-se” i estar “per sobre de les batalles partidistes”. Catalunya, ja ho veieu, torna als millors temps de l’ètica Montilla, amb una administració que la creu poder comandar des d’una oficina, com si la nació fos una subdelegació d’Hisenda, i una classe política perduda en debats metafísics de tercera que tenen com a comú denominador continuar mentint als electors. Tot això, com deia abans, abaixant el llistó nacional a la mínima per continuar regalant poder a Colau a l’altra banda de Sant Jaume.

Però com va passar després del tripartit, la pervivència del conflicte amb Espanya llençarà la immensa part d’aquests polítics a la paperera de la història i tota aquesta muntanya de cinisme acabarà afectant la salut de molts cortesans. Compte amb això darrer, companys de Junts pel Sou, que la doble moral s’acaba pagant i de vida només en tenim una.