Quan Inés Arrimadas ―que ha retornat la intel·ligència a l’òrbita de Ciutadans, després de la llarga agonia narcisista d’Albert Rivera― va proposar una coalició amb el PP a Catalunya, no vaig poder evitar pensar en com l’espanyolisme ha estat víctima d’una espècie de contagi inconscient i alentit del processisme. Reivindicant la unitat del constitucionalisme a Catalunya (i a banda de salvar el cul, cosa sempre important en política), Arrimadas només intenta calcar l’estratègia folklòrica de Convergència i d’Esquerra per impulsar una coalició forçada amb l’objectiu de mantenir una aparença de tensió a Catalunya perquè sembli que alguna cosa es mou sense que passi res de res. El gest voldria collar el PSC, de la mateixa forma amb què Mas i Junqueras intentaren fer xantatge emocional als votants de l’òrbita Colau, però des d’un constitucionalisme fat (“si no ens votes, no ets demòcrata”).
Aquesta és la principal raó de l’existència encara embrionària del futur “Junts pel No”, un artefacte polític que, en cas d’intentar créixer, passarà pels mateixos debats estèrils que han distret la padrina processista durant els últims lustres: quina figura transversal i de prestigi pot liderar el moviment, si aquest acaba sumant més en la unitat que des dels tradicionals projectes dels partits, i tota una fullaraca de metafísica i d’etcètera amb la qual es disfressarà, simplement, l’impuls de sobreviure de l’entorn de PP i de Ciutadans en la Catalunya neo-autonòmica poc crispada on somnien regnar tranquils Pedro Sánchez i Oriol Junqueras. L’espanyolisme, li agradi o no, ja fa temps que va a remolc del processisme, de qui va copiar artefactes assilvestrats com ara Societat Civil Catalana i aquesta tendència crònica d’inventar-se tsunamis que acaben essent pur foc d’encenalls.
Si Casado vol governar Espanya algun dia, l’opció que més li convindria seria intentar refundar el seu partit a Catalunya donant-li un aire convergent
Pervertint (encara més) la idea de patriotisme constitucional, els espanyols demostren fins a quin punt no tenen cap mena d’aversió a menysprear la seva pròpia simbologia, si això els ofereix rèdits polítics. De fet, l’invent s’inspira en la mateixa parsimònia existencial que han tingut els partits catalans a l’hora de vendre’ls la moto als seus votants amb fulls de ruta que sabien fum. Però la història mai no es repeteix i, si ho fa, put a farsa, que deia el savi, i de la mateixa forma que el sobiranisme s’ha dividit entre el si tu l’estires fort per aquí i els hiperventilats unilateralistes, l’espanyolisme català de dretes ben aviat tindrà la seva rèplica entre homes de seny entenimentats i els partidaris de fotre com més gent a la garjola millor. L’èxit de l’invent, com passa sempre, dependrà només de quanta traça tinguin els futurs comercials de la nova Catalunya artificialment pacificada.
Si Casado vol governar Espanya algun dia, l’opció que més li convindria seria intentar refundar el seu partit a Catalunya donant-li un aire convergent amb alguna incorporació de l’escola Duran i Lleida, un líder de perfil moderat, i fent-li desar els cartellets a Arrimadas durant uns quants anys, la qual cosa, de pas, l’acostaria a votants socialistes desconfiats amb la ballaruga del PSOE amb ERC. Però a Casado, com la majoria de líders espanyols, la vanitat li cega les neurones i, sota l’espantall de l’auge de Vox, premerà l’accelerador verbal de la tensió regalant el centre polític espanyol a Sánchez i Junqueras. Finalment, si les bases indepes dels partits no es revolten i els tsunamis tornen a teledirigir-se dels partits catalans, el processisme contagiat serà la millor garantia de govern per a PSOE i ERC. Perquè el processisme, això ja ho sabem de sobres, és el millor estat perquè res de res canviï.