Als nombrosos reportatges que la televisió regurgita sobre la commemoració del 17-A, presència o condemna del monarca a banda, hi sobta la quantitat de conciutadans que reclamen atenció per considerar-se víctimes col·laterals de l’atemptat. Són supervivents de l’atac a La Rambla i molt d’ells no patiren ni una sola esgarrinxada, però es reivindiquen tocats per l’impacte de la violència i la dissort i demanen empara a l’estat. Ho expressen amb una frase que ha esdevingut una autèntica matraca cultural a Occident: “encara avui ningú de l’administració no s’ha posat en contacte amb mi”. És un signe dels nostres temps, marcat per estats omnipresents i embafadors que s’han de fer càrrec de tot, si pot ser de faisó espontània; fins i tot dels nostres traumes. Si pateixo un xoc que m’impedeix tornar a l’escena del crim, senyor estat, tingui la bondat de pagar-me el psicòleg.

L’enaltiment de la víctima terrorista, ordida macabrament i sàdica per Aznar (que inaugurà la funesta tradició de regalar trofeus i medalletes a les famílies d’assassinats d’ETA) ha provocat una autèntica cursa pel reconeixement simbòlic d’ésser afectat per la desgràcia. També hi contribueix dia a dia, amb una persistència militar, els post-procés d’independència, que amb la sacralització dels presos polítics i dels exiliats ha fet que qualsevol crítica política als mateixos s’aturi de sobte apel·lant a la seva dissortada condició. La reivindicació del patiment és una lluita aferrissada i, en el cas d’un atac amb morts, només els vius poden sumar-se a la cursa perquè l’estat els el reconegui. És comprensible, car la política ha fet que els triomfadors siguin vistos com uns fills de la gran mare, mentre que els dissortats i les víctimes tinguin una categoria moral i ontològica superior.

De fet, el moviment que descric no només afecta els que, d’alguna o d’altra forma, patiren l’atac a La Rambla, sinó també als perpetradors de la carnisseria. Dit d’altra faisó, la societat de l’espectacle cultureta intenta descriure els joves terroristes com una víctima més del cop mortal. Aquí és on apareixen els nostres estimadíssims sociòlegs de la vida, que ordeixen mil i una teories sobre com la desaparició de la classe mitjana, la crisi econòmica i de valors ha influït en què uns innocents plançons de Ripoll decideixin omplir de bombes Barcelona. Eliminant qualsevol rastre de responsabilitat individual, la victimologia de la cultura s’empesca tot d’explicacions amb tal de subsumir els perpetradors del mal també en la categoria de víctimes. N’hi ha per perdre’s, menys la que apel·la al fonamentalisme religiós, que això, ai las, ataca l’ànima dels multicultis.

L’exercici de buscar un espai de la nostra acció política on no hi hagi ni una sola víctima s’ha convertit en una desiderata titànica. Si el colauisme s’erigí entorn de les víctimes de l’avarícia bancària pel que fa les execucions hipotecàries, el processisme, i espero errar-me, no superarà mai el plaer que li comporta llepar-se la ferida de la repressió espanyola. Quin àmbit de la política hi ha, digueu-me’n un de sol, on algú reclami una competència victoriosa? En quin àtom d’espai no trobeu, ai las, una cursa per veure qui em reconeix com a víctima? On hi ha un espai, actualment, on surti a compte no ser víctima?