Contravenint la bajanada que associa la catalanitat al seny, Salvador Dalí recordava sovint que els dos únics preceptes de la nostra mentalitat tribal són l’empatollar-se i l’embolica-que-fa-fort, la qual cosa implicaria no només la tendència natural a dir coses sense solta ni volta i la inclinació a complicar volgudament les situacions d’aparent calma, sinó una certa dèria col·lectiva per trobar la pau dins del caos. Així ha fet el país durant els darrers anys, i no només perquè el catalanisme hagi abandonat la insofrible letargia de l’era Pujol, sinó perquè ha calgut que la realitat política s’emboliqui d’una forma molt barroca perquè els ciutadans entenguem finalment que vivim en un país ocupat, sota l’amenaça permanent de violència i de censura, i que la independència arribarà simplement quan els polítics catalans abandonin el martirologi, parin de jugar amb les il·lusions dels votants i compleixin les seves promeses amb intel·ligència i mentalitat d’Estat.

No és cap secret que el resultat del 21-D i la tossuderia legitimista del president Puigdemont han fet entrar la màquina del poder central en un estadi d’histèria mal dissimulada: l’embolica-que-fa-fort de la política catalana ha encalipandriat l’Estat espanyol, que ja no té cap mena de problema a gastar-se els calés de tots cercant Rambo pels boscos de la Cerdanya o impulsant anul·lacions preventives d’una investidura en un Parlament suposadament autònom. Això també ha estat un factor del tot positiu, perquè els catalans hem entès perfectament que això de la intervenció no és cosa del 155 ni de l’Esperit Sant, sinó que la Generalitat és en si mateixa una administració aliena als ciutadans, que s’ordí amb l’únic ànim de magrejar-nos la llibertat sempre que al capatàs de Madrid li sortís de la pebrotera. L’autonomia, en definitiva i per tranquil·litat de tots, són els pares.

Però la figura del 130 ha guanyat pes precisament perquè ha dinamitat l’esperit tranquil d’un independentisme que fa ben poques setmanes estava preparant-se per abaixar el cap i afrontar una legislatura plenament autonomista (realista, deien alguns) amb l’esperança que l’estat tornés a la Generalitat els privilegis (sic) que emanen de l’Estatut vigent i que, de pas, deslliurés de la garjola els ostatges polítics amb què té el privilegi de poder traficar. Puigdemont ha fet supurar molts nervis a la pell d’alguns diputats del PDeCAT que somiaven un retorn al nacionalisme pactista de tota la vida, però també en molta gent d’Esquerra, que considera l’actitud presidencial com una rebequeria egoista. De fet, la tensió que ara viu Catalunya no prové del pols habitual amb el poder madrileny, sinó de com l’independentisme lluita amb aquest agent provocador que té a Brussel·les.

Si el constitucional bloca la possibilitat d’investir Puigdemont, jo aposto per exercitar novament el barroquisme i convocar eleccions amb idèntic candidat i programa

És sota aquest teló de fons que, de passar a reclamar una restitució i fins i tot d’especular amb una presidència d’Oriol Junqueras, Joan Tardà insinuava fa ben poc que calia sacrificar Puigdemont; i així també Roger Torrent, que tot i lluir una retòrica molt abrandada contra la virreina Soraya, amb la decisió d’ahir deixava novament la investidura del Molt Honorable 130 en mans del Tribunal Constitucional que amb tanta energia blasmava. La situació s’enfarfega encara més, i no només perquè Puigdemont marqui els tempos, com diu l’unchained Margallo, sinó perquè en @KRLS ha emmarcat novament l’independentisme en el seu camp d’acció més incisiu: la democràcia, el vot dels ciutadans. Si cediu a la meva investidura, diu Puigdemont als seus, ignoreu la veu dels vostres propis electors. Si em sacrifiqueu, no sou dignes de ser els transmissors de la voluntat popular.

Podem donar mil voltes a criticar aquest gir sobtat de la política catalana (i caldrà fer mil i un simpòsiums sobre si el 130 té dret a exigir ara una protecció per la presidència que ell mateix va fer trontollar preparant una declaració d’independència que sabia no-efectiva i marxant a l’exili tot just havent-la signat), però el que ara és indiscutible que la seva investidura és l’únic punt de fuga que incomoda el poder espanyol. Vist que el Parlament no té autonomia real i que la Generalitat pot ser intervinguda en qualsevol moment, sembla tenir poc sentit investir un president “acatador” que es limiti fer-nos creure que som a una república semi-independent mentre l’administració catalana no pot ni comprar una capsa d’aspirines sense permís de Rajoy. La investidura de Puigdemont és l’únic romanent d’unilateralitat que li queda a allò que anomenarem procés.

Si el constitucional bloca la possibilitat d’investir Puigdemont, jo aposto per exercitar novament el barroquisme i convocar eleccions amb idèntic candidat i programa. Si Espanya no accepta el polític legítim que resulta d’una proposta parlamentària, doncs es tornen a fer eleccions fins que l’accepti, i si cal no tenir govern efectiu durant anys (que, com ja hem vist, no el tindríem igualment i tot seria un romanço) doncs som-hi. Fa ben poc, el sempre informadíssim Rubalcaba deia que l’Estat estaria disposat a suportar qualsevol cosa per no investir Puigdemont, la qual cosa inclou l’escarni internacional, la prevaricació legal i tota quanta bestiesa imaginable. Després de l’1-O, ja sabem què estan disposats a fer ells i fins a on poden arribar: ara per ara, l’única incògnita és fins a on estem disposats a arribar nosaltres amb l’arma de la resistència.

Doncs això: empatollar-se i embolica-que-fa-fort.