La fatigosa pantomima sobre la presència o l’absència del president Torra, prèvia a l’acte de inauguració d’aquesta mandanga atlètica que fan a Tarragona, encarna  perfectament la tònica d’aquest nou independentisme post-1-O regit per la pantomima contínua de l’ara no però després potser sí i de l’avui te la foto però quedem aviat que ens farem carinyitus, un quefer polític que, de retorn al catalanisme, ens tindrà perpètuament ocupats amb el peixet d’una indignació absolutament estèril que no va enlloc. Mentre el president Torra gesticuli de tant en tant, fent veure que s’enrabia, i l’espanyolisme el pugui titllar de xenòfob o d’excloent, els partits catalans aprofitaran el guirigall per pactar la neoautonomia de sotamà amb Pedro Sánchez. Tornarem a l’època Pujol, quan el president 126 negava la llibertat als catalans amb el xantatge de la seva suposada influència a la política espanyola. Així ho voldria també l’esquerrovergència, però l’operació els sortirà malament: primer, perquè no hi ha tanta pasta per repartir com als anys noranta, amb la qual cosa els serà més difícil comprar voluntats, i segon, perquè els ciutadans comencen a estar tips de promeses que s’endú el vent.

Que l’espanyolisme viu comodíssim en aquesta situació es veié perfectament a les cares de satisfacció dels habitants de Tabàrnia amb aquella inauguració tarragonina d’un amateurisme espantós (per la qual els sociates de l’empresa Focus han ingerit un bon grapat de calers, as usual),  en la qual ni puto déu estava mínimament interessat en la cosa esportiva, car la penya que havia reclutat Societat Civil Catalana en va tenir prou amb cridar "Guapo!" a Felip VI, xiular el president de la Generalitat i veure com els paracaigudistes de l’exèrcit ocupant volaven per sobre de l’estadi, perquè hi ha molts conciutadans que això de veure militars caient sobre el territori els la posa botifarrona. El president Torra va decidir afegir-se al folklore general i va regalar al monarca un llibre de l’1-O, com si la inauguració tarragonina fos una seqüela del dia del llibre i de la rosa: “Tenga, majestad, esto es un resumen de lo del día de los guantazos y tal”. El més fotut de tot plegat, estimats lectors, és que sota aquesta estratègia de pa sucat amb oli i tot quant desplegament de gestos i de simbolismes s’hi amaga una bona pila d’assessors que es creuen tan intel·ligents com els euricus que ens costen cada mes. 

Amb els afers presidencials, ja se sap, la cosa sempre té certa pompa i gràcia. Però als consellers d’aquest Govern intervingut els serà molt pelut fer creure als ciutadans que de les seves oficines en surt alguna cosa que sigui efectiva, per emprar l’idiolecte processista. He de reconèixer que, de tots els esforços que fan els consellers per fer-nos avinents la seva intensíssima activitat, la meva opció preferida és sens dubte l’honorable Teresa Jordà, titular d’Agricultura i etcètera. Fa pocs dies, Jordà compartia una piulada a la xarxa per anunciar la bona nova de la flamant inauguració (no és conya, us ho juro per ma mare!) de “la tarima de fusta i del mobiliari de la terrassa de la seu del menjador a l’edifici de la conselleria a Gran Via.” Quan ho vaig llegir em van caldre dotze fregades d’ull per recuperar-me! La inauguració, segons sembla, era important, car la fusta dels mobles havia estat obtinguda d'arbres provinents dels boscos que són propietat del departament al Pirineu. La piulada continuava explicant l’afer: “Amb aquesta reforma es vol posar en valor la fusta de proximitat (???) i el seu ús en construccions obtenint productes d’alt valor afegit i creant llocs de treball al territori.”

D’aquí a ben poc, ja ho veieu, no només inaugurarem les terrasses dels edificis públics, sinó que també televisarem l’arribada dels funcionaris de la Generalitat a la terrassa per tal d’inaugurar la temporada dels tupper de macarrons i d’amanida de llenties, que també són estructura d’Estat. Sincerament, amb tota aquesta intel·ligència a la zona de comandament, Espanya ho continua tenint molt bé ja no per manar-nos, sinó per continuar fent-ho amb grans dosis de rialla.