La darrera entrega del Premio Planeta a Javier Cercas en un Palau de Congressos bunqueritzat policialment (amb la pretensió d’aïllar la cultura espanyola de qualsevol sorollet o molèstia provinent dels aldarulls als carrers de Barcelona posteriors a la sentència del Suprem), així com l’entrega del Premio Cervantes a Joan Margarit, el més cursi i insofriblement tieta dels nostres rimaires, són dos bons símptomes de com a la cultura dels nostres enemics li és i serà cada dia més difícil aïllar-se del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya i, per altra banda, del xaronisme més risible i creixent de tots aquells que apostin per fomentar un diàleg polític entre nacions teòricament germanes i feliçment annexionades, com si l’1-O i la repressió posterior no hagués passat i hom pogués oblidar tota la violència que ha viscut el país i tanta coacció com una simple picabaralla d’amics.

Fixeu-vos com, tot i l’esforç que han fet els partits independentistes per denigrar el referèndum i relegar-lo al terreny de la simbologia, els ciutadans cada dia són més conscients que no existeix la sobirania política sense una independència en el terreny cultural, i per això ara ja podem riure sense complexos de tots aquests favors que ens regala la cultura enemiga (donar el premi més important en llengua espanyola a Barcelona, guardonar un escriptor de la tribu com a gest multiculti, i blablablà), gestos que abans eren tinguts per actes de missionera generositat i que ara ja podem descriure com a símbols d’un supremacisme cultural espanyol que sempre es vol predominant i que a Catalunya li reserva només el folklore d’unes gales literàries autènticament horripilants i la desgràcia d’haver de llegir els poemes d’en Margarit, amb aquella seva mística depressiva de pa sucat amb oli.

Espero que Esquerra sigui ben conscient que un sí o una abstenció per facilitar el Gobierno de Sánchez l’allunyarà radicalment d’assolir el poder a la Generalitat

La cultura ja ens ha ensenyat, insisteixo, que quan un espanyol et parla de diàleg, t’acabarà imposant alguna cosa més d’hora que tard. Per això em resulta divertidíssima aquesta fal·lera que al Gobierno d’en Pedropablo li ha agafat per asseure’s i conversar amb els representants catalans, perfectament calcada a aquesta parida cursi que Esquerra demana al president espanyol anomenada “mesa de negociación entre iguales". La cosa és ridícula, perquè l’única possibilitat que tindria Esquerra (i tots els partits catalans del Congrés) per ser tractada com un igual pel president espanyol és negar-li la investidura, votar sistemàticament no a les propostes del nou Gobierno i abocar Espanya a tantes eleccions com faci falta i a una gran coalició entre PSOE i PP. És només fent-te valer, com sap qualsevol persona en els afers de la vida, que els altres et podran considerar algú digne.

Espero que, malgrat les indicacions del mossèn de Lledoners, Esquerra sigui ben conscient que un o una abstenció per facilitar el Gobierno de Sánchez l’allunyarà radicalment d’assolir el poder a la Generalitat. Car dissimular el conflicte nacional-cultural existent, a banda de continuar amb la tradició de tenir els electors per imbècils, abocarà a un diàleg que tothom sap impossible, a no ser que versi sobre el repartiment de les engrunes del sistema autonòmic i tot un seguit de coses d’un escassíssim interès. I per mala poesia, estimats, ja tenim la del pobre Margarit.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió Por Joan J. Queralt