Resulta molt simptomàtic que, xerrant sobre l’univers de la cultura i la necessitat de preservar-la com un bé primordial, la majoria de conciutadans no incloguin l’hostaleria i la restauració en l’Olimp de les belles arts. Agradi o no, en els últims lustres Catalunya no ha tingut figures de transcendència i rellevància internacional com les de Ferran Adrià i (dissortadament, afegeixo) hauríem de filar molt prim per buscar escriptors, filòsofs, guionistes o dansaires barcelonins que hagin aconseguit el nivell d’excel·lència i projecció mar enllà de xefs com ara Rafa Peña al Gresca o David Ruistarazo al Nairod. Parlo d’artistes —sí, artistes!— que a través de la cuina i sense cap mena d’ajuda pública han aconseguit situar-se al primer nivell mundial en un món on la competència és d’una ferotgia selvàtica. S’ho han fet tot solets i en un entorn hostil que encara els tracta com si maseguessin panellets.
En comptes de passar-se la vida fent el ploricó i demanant almoina al poder públic, els meus amics Enric Rebordosa i Lito Baldovinos van decidir pencar com uns animals i creure que no hi ha més límits que la pròpia imaginació; així inundaren Barcelona amb algunes de les que ja són, amb tota justícia, les millors cocteleries d’Europa. Els barcelonins haurien d’entrar de genolls i cantant La Santa Espina al seu bar més transcendent, l'Stravinsky del carrer Mirallers, on els genis Antonio Naranjo, Alberto Fernández i Yeray Monforte han aconseguit perfectir l’art de la mixtura etílica amb una ciència molt superior a la dels nostres ploms d’epidemiòlegs nacionals. Ells ens han guarit l’existència i han tingut cura de les dissorts tribals amb una traça que, de moment i per desgràcia, no ha assolit cap dels nostres dramaturgs, ni una sola de les nostres dissortades estrelles de cine.
És una vergonya escoltar els líders polítics catalans especulant sobre l’allargament d’aquest veto a l’hostaleria, com si això fos un joc de rol i d’un sol dia d’obrir no en depengués el jornal de milers de catalans i també la supervivència d’un dels sectors de la cultura que més felicitat i orgull ens ha regalat
El ram de l’hostaleria ha tingut molta més generositat amb el comú que no pas a l’inrevés, i és del tot natural que els nostres polítics, d’una mediocritat alarmantment oceànica, juguin amb la subsistència d’aquest sector com si la barística i la restauració nacional no fossin cultura ni guarissin res. No penso només en el pes econòmic d’aquest sector en l’economia de la ciutat i del país, que també, sinó en el nivell altíssim d’exigència que ha demostrat i en el qual les administracions s’han pixat alegrement sense cap mena de contemplacions, obligant bars i restaurants a tancar amb pocs dies de previsió, sense cap mena d’interès ni de cura per com és de tràgic per un negoci haver d’adaptar-se a una clausura parcial, i més encara quan molts establiments (que treballen amb una previsió que ja voldrien els mandataris!) preparaven aquest pont per remuntar negoci i intentar fer caixa.
Però ja em direu com es pot demanar més vista a una classe política que per no saber no té ni idea de què signifiquen coses com ara preparar comandes amb antelació, distribuir horaris de treballadors, pagar nòmines en un entorn de crisi... conceptes, ai filla meva, que pels nostres buròcrates de carnet són directament de ciència-ficció. Jo entenc perfectament que els entorns d’oci siguin problemàtics a l’hora de controlar una pandèmia, car són espais on la socialització a distància és poc natural. Però en la majoria dels casos els restauradors s’hi han adaptat complint les normes al mil·límetre, i si l’administració no està tranquil·la amb el que alguns d’ells han fet, doncs que hi enviï la pasma a controlar-los. Però castigar un sector de la cultura que ha excel·lit en la seva feina per decret és propi d’una república bananera perfectament encarnada en éssers com Budó o Aragonès.
L’hostaleria també cura i, de la mateixa forma que els companys músics ens van animar el confinament amb el seu art, molts restauradors van fer mans i mànigues per regalar-nos alegria i descans fent-nos arribar la seva feina en formats d’una imaginació desbordant. Doncs bé, l’administració premia aquest sacrifici a la comunista, tractant tot déu sota el mateix llistó, i enviant tota una indústria a casa a l’espera que al buròcrata de torn li quadrin els números. És una vergonya escoltar els líders polítics catalans especulant sobre l’allargament d’aquest veto a l’hostaleria, dient que potser-sí-o-potser-no anirà més enllà del 31 d’octubre, com si això fos un joc de rol i d’un sol dia d’obrir no en depengués el jornal de milers de catalans i també la supervivència d’un dels sectors de la cultura que més felicitat i orgull ens ha regalat. I tot, insisteixo, sense una subvenció ni una punyetera queixa.
Si això s’allarga, estimats restauradors del país, no feu com els nostres polítics processistes i aposteu decididament per la desobediència. Obriu les portes, amb totes les garanties que calgui, que nosaltres inundarem les vostres taules clínicament impol·lutes i brindarem a chez Stravinsky contra els castradors de la llibertat i els enemics de la imaginació. Ells només tenen el poder de prohibir. Vosaltres la gràcia del fer. I jo la d’escriure la seva misèria i la vostra immensa grandesa. Tornareu, ho sé. Tornarem, ho sabeu.