Gabriel Rufián no va tenir cap lapsus ni fou víctima d’un estirabot quan acusà de “tarat” el president Puigdemont. L’insult de l’actual diputat i futur alcaldable de Santako és totalment premeditat i forma part d’una estratègia conjunta d’Esquerra, el PSOE i, mal que els pesi, d’alguns polítics de Junts. En el procés de pacificació amb l’Espanya neoautonomista (que començà amb els indults i passarà pel sobreseïment de la majoria de causes judicials sorgides de l’1-O, inclosa la desobediència playmobil de Quim Torra) i com ja va anticipar a cor obert José Luis Rodríguez ZP en una entrevista a can Basté, l’únic escull a salvar és l’exili. En efecte, el reducte que sosté la tensió entre la tribu i els enemics (dins la dinàmica obsoleta de la partitocràcia d’ambdues bandes) és la figura del 130. Espanya només arrufaria el nas si Puigdemont fes allò que va prometre: tornar.

Vist que la justícia europea empararà els clams de l’antic president, la millor estratègia és pintar Puigdemont com un tarat de la closca a qui els aires de Waterloo han fet perdre el senderi. Tota aquesta retòrica té l’objectiu de repetir la història i, en cas d’un retorn presidencial, el PSOE pretén que Puigdemont aterri al país tan debilitat com Tarradellas i siguin els propis catalans qui l’acabin fotent fora de Palau a canvi d’un piset amb mitja pensió. Paral·lelament, i amb una sordina admirable, Gabriel Rufián ha aprofitat que als informatius catalans només se’l cita quan fa una piulada fora de to per anar establint connexions interessants a Madrid. En Gabriel mai no serà Roca ni Duran i Lleida, dos polítics amb molt més domini de les agendes i connexions del kilòmetre zero, però, com a bon espanyol, té moltíssima més mala llet que els antics comissionistes de Convergència.

Tota aquesta retòrica té l’objectiu de repetir la història i, en cas d’un retorn presidencial, el PSOE pretén que Puigdemont aterri al país tan debilitat com Tarradellas i siguin els propis catalans qui l’acabin fotent fora de Palau a canvi d’un piset amb mitja pensió

I demana molt menys, perquè Esquerra de moment té poques boques per alimentar: la qual cosa és d’agrair. De fet, el business rufianesc a Madrid passa per una sortida personal agraïda en cas de deixar la política, que de consells d’administració l’estat n’està ple, i per una continuació de la carrera com a soci preferent del PSOE. Aterrant de nou a Santa Coloma, semblaria que Esquerra desafiï l’esquelet socialista del cinturó roig, però lluny d’inquietar Pedro Sánchez o quisvulla que ocupi La Moncloa, que una ERC autonomitzada es baralli per monopolitzar el vot de centreesquerra no resulta cap mala notícia per al PSOE. Amb la migdiada convergent perllongant-se en una olla de friquis, el nou espai central de la política catalana serà el del PSC; si Esquerra roba alguna alcaldia serà un mal menor mentre aparqui la independència i s’ocupi dels menjadors escolars.

Gabriel Rufián ha vist el futur i ha decidit que ja és hora de dinamitar un matrimoni, el dels partits del Govern, pel qual ningú no s’hi jugaria els quartos. Al capdavall, pensa amb encert, si els convergents han insultat els republicans durant anys... doncs tampoc passa res per equilibrar les proporcions. I vist que ningú té la intenció de desvetllar la tensió amb l’estat, dins el sistema actual l’únic al qual hom pot aspirar és a fer una mica de pasta per poder sufragar les escoles privades de la quitxalla. Com es veu perfectament, a l’Estat li costarà ben poc satisfer les ambicions d’uns catalans que s’autohumilien deixant-se comprar l’ànima per uns pocs centenars de milers d’euros. I si els toquen el crostó, els republicans sempre podran dir que ells s’han venut a un preu irrisori i ni un sol cas de corrupció. Perquè tot el robatori que explico, faltaria més, respecta perfectament la legalitat.

Rufián ha vist bé el futur. El seu futur, of course.