Mentre l’independentisme s’indigna esportivament amb la retòrica de Soraya, segons la qual seria oportú sacrificar un català per arribar a tenir un president normal, els mateixos polítics que viuen de criticar la virreina espanyola pateixen de valent tramant una arquitectura verbal i simbòlica per apartar Carles Puigdemont de la presidència sense que es noti gaire el frau electoral i la consegüent subsumpció a l’autonomisme (escric frau com podria emprar ensarronada o el bellíssim terme matràfola, car tant Junts per Catalunya com ERC van presentar-se a les eleccions de Rajoy amb el lema de fer perviure la presidència del 130 i del seu govern legítim, així com el clam d’acabar amb el 155: ambdues promeses, ai las, se les endurà el vent). Així s’ha d’entendre el capteniment per aprovar una resolució parlamentària en què es legitimi l’antic govern d’una forma voluntarista amb un acte solemne, per aprovar el dia després una administració autonòmica as usual.
Ens espera, com us he dit manta vegada, un temps d’atletisme verbal extraordinari, perquè els nostres diputats hauran de tramar pensades molt imaginatives per tal de fer oblidar els seus electors que, novament i per enèsima, han incomplert de manera flagrant els seus compromisos electorals: cal dir, en la seva defensa, que ho poden fer perquè els votants es troben encantadíssims de viure al món de l’aixecada de camisa contínua. Així doncs, auto-descartada la presència de Puigdemont al Parlament, i assumint que fins i tot una reforma en la llei de presidència seria ràpidament impugnada pel (prevaricador) govern espanyol, arribaríem al moment mitjancer d’una assemblea d’electes a Brussel·les que saciaria les ànsies de legitimitat del 130 i permetria un trànsit amable vers allò que entusiasma realment els polítics de tot el planeta: començar a repartir cadires.
Sé que això de passar comptes amb els líders que hom ha votat no us agrada gaire perquè fa de mal digerir, però jo no puc deixar de preguntar-me, ara que això de la legitimitat està de moda, quina és precisament la legitimitat d’una assemblea d’electes a l’hora d’investir simbòlicament un president, per molt que es tracti d’un simple acte de reparació. Qui ha escollit l’assemblea que re-investirà Puigdemont? Si a les passades eleccions havíem votat investir el president 130 al Parlament, que és seu i casa de la sobirania popular, des de quina legitimitat pot reivindicar-se la presidència si no és precisament on més s’escau que s’exerceixi aquest dret? El Molt Honorable pot ser escollit per una entitat que no té ni estatuts? I per acabar: si Puigdemont acaba tenint funcions executives, encara que sigui a nivell consultiu, haurà de passar comptes amb aquesta assemblea o amb el Parlament?
Si tant Sànchez com la majoria dels líders de l’independentisme no tenien la menor intenció d’aplicar el resultat del referèndum, a servidor li interessaria moltíssim saber en quins termes es comunicaven amb el govern espanyol
Amb aquest hàbit de fer la tombarella, el sobiranisme continua entossudint-se en dos dels seus errors predilectes. Primer, i com ja he dit, exercitar-se en l’art de la cabriola per maquillar les promeses que s’havien fet al poble: i segon, encara més infantil, pensar-se que mitjançant l’astúcia i la jugada mestra (ecs) l’Estat no reaccionarà amb tota la ràbia necessària que li permet el seu poder per a masegar les lleis amb total arbitrarietat. Es fa difícil de creure, però els nostres polítics semblen no haver entès encara que als jutges espanyols l’audàcia per retorçar la llei (és a dir, allò que consideren la seva propietat) encara els fot més calents a l’hora d’exercitar-se en la seva dèria prevaricadora. Comptat i debatut, si ja han exercit tota la força de la injustícia aplicant fastigosament la presó preventiva contra quatre ciutadans, què no s’atreviran a fer amb un simple govern d’exiliats?
Vist amb perspectiva, resulta bastant risible com Espanya n’ha tingut prou amb aplicar el 155 durant uns mesos i fotre quatre ostatges a la presó per tal d’esporuguir una classe política que havia escarnit el referèndum fins fa quatre dies... perquè volia abocar-se directament a la DUI!!! Dit això, mentre anem coneixent a comptagotes els plans de govern de juntistes i republicans, hem sabut també que abans de l’1-O Jordi Sànchez i Santi Vila mantenien contactes sovintejats amb alts càrrecs del govern espanyol: d’en Santi, que havia de negociar una pena simbòlica (ara sí que el terme és oportú!) amb la seva amiga Ana Pastor, ens ho podíem esperar perfectament; però, en el cas de Jordi Sànchez, l’intercanvi de missatges tindria unes conseqüències polítiques molt més interessants a l’hora d’escatir què redimoni va passar entre el referèndum i la seva no-aplicació.
Si, com han admès repetides vegades, tant Sànchez com la majoria dels líders de l’independentisme cívic i polític no tenien la menor intenció d’aplicar el resultat del referèndum, no sé al jutge Llarena, però a servidor li interessaria moltíssim saber en quins termes es comunicava amb el govern espanyol i els seus alts càrrecs. Perquè si es va intentar negociar alguna cosa abans del referèndum, sigui quina sigui, no seria gens estrany que tot aquest simbolisme verbal que vivim formi part de la mateixa estratègia. Com sap molt bé el mateix Sànchez, perquè ho pateix a la seva pròpia pell, negociar amb qui pretén aniquilar-te no acaba fent sentit. Entenc que als lectors sovint us molesti la meva insistència en el passat, però diuen els savis que, a l’hora d’evitar futurs errors, sempre val la pena mirar enrere. Encara que sigui, i perdoneu les molèsties, per evitar-nos un nou frau.