De la mateixa forma que els voltors s’abraonen als últims bocins de carn que pengen d’una bestiola per sobreviure, el colauisme ha abraçat les restes del discurs victimari processista amb molta més murrieria que la dels seus creadors. Colau ho ha tornat a fer. L' alcaldessa ha rebut la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia (que ha tombat momentàniament la zona de baixes emissions destinada a limitar la circulació dels vehicles més contaminats) amb aquella barreja d’ira i de joia que li permetrà reivindicar l’autonomia legislativa de la seva ciutat, així com brandar la bandera contra la intromissió política de les togues més conservadores. Passi que passi, l’estómac polític de l’alcaldessa regurgita la realitat al seu interès.

Colau ja havia emprat el sistema judicial enemic per propulsar el seu ideari: fa poc més d’un any, i ratificant una sentència del 2019, el mateix TSJC va declarar nul el reglament de participació ciutadana ideat pels comuns (popularment conegut com la llei de multiconsultes). Previsiblement, la Secció Cinquena de la Sala va considerar els referèndums com una competència exclusiva de l’Estat, però Colau va transformar aquesta valoració tècnica del tribunal elevant-la a un afer de repressió política; a saber, els maleïts jutges no havien permès que preguntar als barcelonins qüestions fonamentals com ara la municipalització de l’aigua, la possibilitat de construir més habitatge públic al 22@, o rebatejar la plaça de l’esclavista Antonio López amb el nom d’Idrissa Diallo, un nouvingut misteriosament mort a un CIE. La tàctica, of course, és de primer d’Artur Mas.

A mesura que s’atansin les municipals, Colau explotarà qualsevol cantonada d’on pugui brollar el to victimari i no m’estranyaria que tingués alguna altra pensada legislativa expressament ordida per a la prohibició del TSJC. Tot això és sabut i profecia, com també resulta obvi entendre com Colau, que és segurament el polític més intel·ligent del país (i així ens va), solidificarà el seu electorat a cada nova trava. L’Ada sap que mai no arrasarà en unes municipals, però també entén que en té prou de quedar primera o segona amb l’ajuda del Valls de torn per poder restar al seu tro. Puc entendre que les sectorials indepes de la capital hagin perdut el timó del seu discurs, perquè l’alcaldessa els ha pispat tan hàbilment la cartera dels sintagmes, però el que encara em sorprèn honestament és com l’independentisme fa tot el possible perquè l’alcaldia se li torni a escapar.

Puc entendre que les sectorials indepes de la capital hagin perdut el timó del seu discurs, perquè l’alcaldessa els ha pispat tan hàbilment la cartera dels sintagmes, però el que encara em sorprèn honestament és com l’independentisme fa tot el possible perquè l’alcaldia se li torni a escapar

A hores d’ara, Ernest Maragall continua essent una caricatura del gran fontaner municipal que fou. Si quedés algú amb una mica d’honestedat a Esquerra, li diria al candidat de la gerontocràcia una veritat tan objectiva i humana com que li toca jubilar-se i gaudir de la vida sense l’auto oficial. Més que un conseller o un assessor, Elsa Artadi en tindria prou amb una millor amiga que li recordés un quelcom que al seu partit ningú sembla voler contar-li: mai serà alcaldessa de Barcelona, perquè en l’únic que ha excel·lit és en escapar responsabilitats quan el seu partit les hi ha demanades (a Junts ja la coneixen com la núvia a la fuga). A tot això s’hi suma el ridícul espantós de l’àmbit del centredreta, de les restes dels pedecàtors al sempre joliu Santi Vila, que encara poden dividir més el pastís.

Davant d’aquest panorama, no m’estranya que els esperits més sagaços del PSC estiguin pensant en jubilar el pobre Collboni i situar d’alcaldable Salvador Illa per repetir l’efecte de les eleccions al Parlament. Personalment, diria que Miquel Iceta s’ajusta més al perfil del càrrec i té molt més esperit barceloní que l’antic ministre socialista (però compte, els barcelonins tenim un petit narcís a l’estómac i no ens acostumen a plaure els candidats que arriben a la ciutat com a últim recurs per manar). Sigui com sigui, amb el vot d’ordre sestejant al solet i aquest ridícul nauseabund de l’independentisme, hom no pot evitar preguntar-se si a Esquerra ja li va bé que Colau monopolitzi l’Ajuntament mentre accedeixi a pactar alguna cosa més que els pressupostos a la Generalitat. Si és així, Barcelona es convertiria (encara més) en una moneda de canvi i una ciutat abocada a la irrellevància.

D’altra banda, regalant la ciutat a Colau, els republicans certificarien una cosa prou evident; a banda d'encardar-se del futur de la capital del país, la independència ja no els interessa per res. Seria una llàstima, però tot quadraria.