El diari Ara ha censurat un article de Xavier Roig on diu coses com ara que “el català té enemics, no pas adversaris”; que els nouvinguts del país, sobretot els hispanoamericans, “arriben a Catalunya sense interès d’aprendre el català”, i que els líders de la tribu “no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit”. Com a bona censora, la directora, Esther Vera, ha piulat a correcuita que “l’Ara no censura ni mai ha censurat”, adduint que “en un món de xarxes socials no hi ha censura”, sinó “maneres d’entendre el debat d’idees”, aclarint també que “els insults debiliten l’argumentació en TOTS els temes”. El seguici d’assalariats s’ha posat en marxa; el subdirector de l’Ara, David Miró, piulà que “un mitjà té una responsabilitat social, per això té tot el dret a no publicar un article que no comparteix els seus valors” i el seu cap de mèdia, l’amic Àlex Gutiérrez, ha dit que “el diari té tot el dret d’exigir-li a Roig que entri el seu article dins de la línia vermella que prohibeix l’insult”.

Doncs bé, servidor respon que la senyora Vera no només és una censora, sinó també una cínica i una analfabeta. Primer, perquè categories com la d’enemic polític, lluny d’ésser un insult, són conceptualitzacions filosòfiques i morals que tenen una tradició de vora un segle (llegiu El concepte del polític de Schmitt, va, que no fa mal). Segon, perquè definir els termes des dels quals es pot debatre o no és un pas previ a ordir el llenguatge amb què el debat es desplega; escapçar un mot incòmode o eliminar una expressió que hom creu fora de lloc en un article és un fet censor molt menor que no publicar-lo perquè un diari o quisvulla s’atribueix el dret a dir que no fomenta un debat sa, civilitzat i no insultant. És així com, i perdoneu que rebaixi el nivell (però els nanos de l’Ara donen pel que donen), la censura pot subsistir per molt que s’emparin en conceptes morals àmpliament compartits com ara el pacifisme o la democràcia. I aquí és on la censura a Roig es fa més palesa; se’l prohibeix negant-li la condició d’hipotèticament discutible.

Quan la censura es disfressa de bonisme i s’escuda en la pluralitat de la xarxa i en el dret de dir què és debatible i què queda fora del debat democràtic, els nostres adjectius encara han d’ésser més clars

Aquesta suposada àgora que defensa la censora Vera és la d’un diari que ha alimentat tota la benzina del processisme i no va tenir la santa decència de publicitar l’anunci de l’1-O perquè el seu amo, Fernandito Rodés, tenia por que els seus amics de Madrit s’enfadessin; el mateix diari, per cert, que no ha tingut cap problema a publicitar durant lustres salmòdies de l’esquerrovergència (algunes d’aquestes firmades per futurs càrrecs de la present administració, dit sia de pas) curulles de promeses i de fulls de ruta que els seus autors sabien fraudulents i fonts de muntanyes de fum. Tota aquesta putrefacció moral i aquestes tones de lletres que eren una simple aixecada de camisa, a parer d’Esther Vera (i de la seva cort d’assalariats devotíssims), no devien conformar res d’insultant ni d’ofensiu. Doncs bé, ja veus tu quina cosa, a mi publicar pornografia i mentides a dretcient, Esther, em sembla molt més greu que no pas dir una cosa tan senzilla, que mestre Bauçà escriví manta vegada, com que l’espanyol és la llengua dels nostres enemics.

En una democràcia liberal, repetim-ho per a principiants, no existeix el debat d’idees sense que els seus agents no només puguin adjectivar els mots com els plagui, sinó que els autors, com és condició per fer literatura, puguin delimitar quin és l’imaginari i el context categòric en què es funda la seva prosa i, per tant, la seva manera de mirar el món i els debats que pot incloure. Escrivia encertadament Ot Bou, en un digital ravalenc, que les línies vermelles traçades per la censora Vera no volen “evitar cap debat”, sinó “contaminar-lo des de la base, de tal manera que no examini l’entranya dels conflictes, sinó que es limiti a demanar-se si la manera de plantejar-los és normal o bé extrema i perillosa (...) Així es construeixen els tabús”. L’antecedent del que dius és cert, Ot, però no la conclusió; els censors de l’Ara no volen allunyar el tabú per desestimar-lo d’antuvi com a extrem, sinó eliminar-los tots perquè la discussió pública sigui una olla de tòpics i només sobrevisqui el tedi i l’engruna del poder: com fan sempre els espanyols, vaja

Vaig avisar fa molt de temps que la cursileria extrema i el bonisme junquerista de l’Ara serien el preludi d’un producte periodístic censor, que fomentaria l’analfabetisme i acabaria justificant la colonització mental espanyola. Quan ho feia, estimats meus, em demanàveu que us expliqués les coses amb paraules més amables i mots menys feridors. Ara enteneu, finalment, que la intolerància i la censura només es poden combatre amb el foc del vocabulari més extrem, que també és el més bell i la font més alta de poesia. L’Ara no només ha censurat (de nou) un articulista, sinó que per justificar-se tria punt per punt l’argumentari espanyol, tractant d’analfabets els seus lectors i tenint la indecència de continuar alimentant el deliri mental d’un postprocés en què ja no creuen ni els hooligans més ben pagats de la partitocràcia catalana. Quan la censura es disfressa de bonisme i s’escuda en la pluralitat de la xarxa i en el dret de dir què és debatible i què queda fora del debat democràtic, els nostres adjectius encara han d’ésser més clars.

Sí, Esther Vera. Ets una censora.