El debat sobre seguretat i civisme a Barcelona regurgita cada agost, com la cançó de l’estiu, amb l’agreujant d’albirar les eleccions municipals més disputades i interessants del post-maragallisme. N’hi ha prou de fullejar les pàgines metropolitanes de La Vanguardia per comprovar com l’obsessió per la seguretat als carrers de Barcelona s’explica nostàlgica d’un govern d’ordre alla maniera Manuel Valls. En efecte, les elits barcelonines viuen amb igual temença la restitució d’Ada Colau i el fet que a les primàries de la capital s’hi asseguri una victòria independentista: res millor que fuetejar la padrina amb la matraca de la seguretat per cultivar l’hort d’una victòria d’algú com Valls, el polític que sap com es comanda una bòfia musculada i que pot mantenir unida la pàtria (espanyola, of course), per tornar la pau als carrers i acabar amb la conyeta dels llacets.

El debat sobre la seguretat ciutadana mai no és sobrer, però no cal tenir gaire intuïció per veure com, en aquest cas, insistir en la tranquil·litat als barris com un mantra oculta l’expressa intenció d’ombrejar un concepte encara més important: el de la llibertat ciutadana. La situació no és nova a Barcelona, una ciutat que –com a capital global i moderna– sempre ha viscut un augment de l’autoritarisme quan els seus ciutadans han volgut trencar muralles polítiques i barreres mentals de cara a poder exercitar el seu talent sense traves. A les elits espanyoles del cap i casal els va de conya a algú com l’hortenc Valls, un home que assegurarà la primacia econòmica de Florentino relegant la cosa barcelonina a la indústria menestral. És la idea de sempre: els catalanets a fer coses, que la pasta ja la farem a Madrit. Més clar l’aigua: els poders no volen un alcalde, en tenen prou amb un policia.

Ja veureu com cada baralla al carrer o una simple tifa que deixi un indigent als racons de l’Eixample serà utilitzada per anhelar un govern de mà dura que encapçali Ciutadans

Cal ser justos i no passar-se de frenada. Ada Colau no és la responsable última que dos imbècils es cardin hòsties a la plaça de Catalunya ni és l’autora suprema del fet que un turista del Village es pixi impunement als racons de Ciutat Vella. La cosa és més profunda, car el colauisme va pensar que en tindria prou amb el carisma de la seva líder, repartint quatre duros als pobres i intentant dominar la màquina socialista que encara mana a l’Ajuntament per continuar controlant Barcelona. Colau no ha entès que els barcelonins sempre s’han regit per l’ànsia de llibertat. Bé, de fet ho sap perfectament, però actua com si la cosa no anés amb ella, car quan es parla de llibertat s’ha d’acabar xerrant tard o d’hora d’autodeterminació. Els capitalins volem ordre i endreça? Només faltaria. Però no ens treguis el Tío Che del carrer, alcaldessa, que acabarem tots grunyint com una serra mecànica.

Les elits barcelonines viuen esperant Valls, i ja veureu com cada baralla al carrer o una simple tifa que deixi un indigent als racons de l’Eixample serà utilitzada per anhelar un govern de mà dura que encapçali Ciutadans. Fa temps que dic als meus conciutadans que no se’n fotin de la candidatura de l’antic primer ministre francès, que –si és intel·ligent, que n’és un rato– trufarà la seva llista amb algun nom il·lustre d’allò que els cursis anomenen l’antiga convergència. Valls encarnarà la lluita pel control i la claudicació nacional. Qui ho contraresti amb la bandera de la llibertat creativa, tard o d’hora, acabarà guanyant-se els ciutadans. S’albiren unes primàries meravelloses. Estic per presentar-m’hi, jo que soc dels pocs barcelonins que ens queden.

Bernat Dedéu
camins de serp L’article del president Torra Bernat Dedéu