Després dels atemptats del 17-A a la Rambla, la majoria d’intel·lectuals, opinaires i ciutadans del comú del país (amb l’excepció d’algun il·luminat carcoprogre de la tribu que va imputar l’atac a les polítiques municipals de garrafó i disbauxa de la CUP), va entendre amb normalitat que Barcelona fos víctima d’un atac gihadista. “Algun dia ens havia de passar”, deien la padrina i l’analista a l’uníson, donant a entendre que un atemptat d’aquestes característiques situava Barcelona en la consuetud d’una ciutat afectada per una qüestió candent d’aquest fenomen que, amb certa parsimònia, hem anomenat globalització. Dit d’una forma molt frívola, si Barcelona vivia massivament els flaixos del turisme massificat, la Brooklynització de barris com el Gòtic o el Born i els tentacles d’Uber, Cabify i Airbnb, la mateixa inèrcia socioeconòmica també havia de comportar-nos una furgoneta carnissera.
Amb Al-Qaida i tota quanta ramificació de l’islamisme radical, el ciutadà d’Occident tenia un avantatge: podia, encara que fos d’una faisó tòpica i folklòrica, dibuixar mentalment un enemic, abillat amb túnica i un mocador envoltant-li el cap, amb una fonètica excessiva d’aspiracions i una sintaxi comuna d’odi contra tots els paràmetres que nosaltres consideràvem civilitzadors. A pesar que el retrat robot fos d’una gran banalitat (car, com va demostrar l’assassinat de la Rambla, els seus perpetradors s’assemblaven molt més als fills de la classe mitjana catalana i recitaven molt millor Verdaguer que no pas l’Alcorà), la imaginació tenia un punt d’ancoratge que permetia identificar fàcilment no només un enemic, sinó un pack de motivacions d’aquest per atacar-nos. No compartíem el rerefons dels assaltants, és cert, però podíem explicar-nos fàcilment per què ens havien de fer por.
De fet, fou precisament aquesta doble condició (la progressiva occidentalització del terrorisme gihadista a través de les tècniques d’armament, propaganda i fins i tot formació adaptades de la majoria de països del primer món), afegida a la parsimoniosa acció previsible dels joveníssims atacants a les ciutats en les quals calia colpejar per fer-se publicitat arreu del món, la que ha provocat la desaparició del terrorisme radical islamista com un factor d’actualitat. Hi poden haver, i evidentment que n'hi ha, nous atacs arreu; és cert, però el seu impacte cada vegada és menor, puix que ja formen part de l’univers emocional de tot allò que un ciutadà ha de témer. La novetat del coronavirus (i dels derivats que en vindran, perquè això, com ja deveu estar tement, només ha fet que començar) és precisament la seva condició invisible. Provoca pulmonies però no té cap rostre fàcil d’identificar.
Aquest nou enemic provocarà una nova tipologia de por: potser ens hi avesarem, però és nova, i només això ja provoca un cangueli inèdit i susceptible de durar anys
La condició vírica i invisible de la nova tipologia d’enemic es tradueix en la radicalització dels apriorismes tradicionals de la categoria: si abans els prejudicis contra la cultura islàmica ens feien posar a prova el nostre racisme a l’hora d’acostar-nos a un estranger al metro o visitar certs països on l’índex d’atemptats havia estat major, ara la desconfiança contra l’alteritat augmenta pel simple fet que tothom (sigui de la raça i procedència que s’escaigui) pot ser un portador del virus i, per tant, una amenaça contra la nostra salut. Al seu torn, i a un nivell de macropolítica, si abans temíem el contagi d’un terrorista degut a la propaganda religiosa —la menjada de tarro de tota la vida, vaja— o a fenòmens més complexos de radicalització, ara el factor de propagació és d’una naturalesa molt més ràpida. Convertir un terrorista demana mesos; propagar un virus només un Quimicefa.
El problema, i perdoneu que l’article d’avui tampoc no sigui gaire optimista, ja no és quant durarà aquesta quarantena, sinó com afrontarem les properes, perquè de virus com l’actual i els consegüents contagis ens en podem imaginar a cabassos. Fins ara, els dolents de les pelis de James Bond havien recaigut en el paradigma del terrorista informàtic freak, del hacker torturat i de l’inadaptat que, des del seu ordinador, era capaç de crear una crisi bancària de collons. El proper dolent, i els creadors de l’espia britànic ja fan tard, potser s’abillarà amb una bata i un simple tub d’assaig. De fet, aquest nou enemic invisible és encara més temible pel fet de dur màscara. És molt fàcil, insisteixo, inocular una malaltia en una sèrie de suïcides del contagi que propaguin un virus en un entorn determinat, i si la reacció del món i l’economia és la de confinar-se durant setmanes, la temptació és molt llaminera.
Aquest nou enemic provocarà una nova tipologia de por: potser ens hi avesarem, però és nova, i només això ja provoca un cangueli inèdit i susceptible de durar anys. I les novetats o els trencaments de la rutina, sigui quedar-se a casa o el fet d’obeir l’autoritat, darrerament no ens fan gaire gràcia. Ja sabeu.