El Encargo de Xavier Melero (Editorial Ariel) és probablement el millor llibre que s’hagi escrit fins ara sobre el procés, i no només perquè l’advocat de Joaquim Forn sigui un magnífic jurista i pugui analitzar com pocs els vaivens del judici al Suprem que va condemnar els nostres presos-màrtirs, sinó perquè el text resumeix perfectament el deliri final d’una era en què Espanya ha acabat engarjolant uns polítics que van instigar una independència virtual, incomplint totes les promeses que havien fet als seus electors (“una rebel·lió postmoderna, amb bitcoins, carsharing, vídeos lacrimògens d’Òmnium i algun fake de l’1 d’octubre amb imatges de manis xilenes”, escriu l’autor), castigant-los pràcticament com si la secessió hagués estat efectiva més enllà de la seva irresponsabilitat somiadora. Si ets un lector creient processista ―Estimats Lluc i Joana― millor que no te’l llegeixis.

Contràriament al que republicans i convergents han explicat a la seva credulíssima parròquia, Melero recorda com ell mateix ―i no devia ser l’únic!― ja va advertir a les cúpules dels partits no només de la futura impugnació de les lleis del referèndum i de la desconnexió per part del Tribunal Constitucional, sinó de tot el posterior marcatge amb què la judicatura espanyola escanyaria l’independentisme. Però abans de l’1-O, ara ja ho sabem del cert, els polítics processistes només pensaven a xutar la bimba com més lluny millor (“sembleu l’exèrcit de Stalin, en el que era més perillós retrocedir, perquè t’afusellaven els teus, que no pas avançar fins als alemanys”, diu l’autor al seu client Lluís Corominas), resant perquè la posterior repressió policial els donés una via per negociar amb l’estat o els permetés convocar eleccions autonòmiques amb la possibilitat d’abanderar el victimisme.

Melero pot estar ben content. Ha vist fracassar l’independentisme, ha escarnit tota la lluita política dels seus clients, i encara avui en dia l’aturen les padrines indepes pel carrer tot felicitant-lo

Melero escriu amb una prosa tan admirable, especialment destra en l’art de descriure persones i indrets amb unes poques sagetes plenes d’ironia, que arribes a tenir la temptació de creure’l i tot quan, tot fent-se l’ingenu en els preparatius del judici, l’advocat expressa el seu convenciment que Marchena i els seus no tindrien cap intenció de castigar els presos-màrtirs amb una sentència exemplar que provocaria un acolloniment important davant de futuribles aventures dels seus successors. Al seu torn, l’autor juga prou bé en l’àmbit de l’equidistància dels apologetes de la tercera via, quan no té cap inconvenient a imputar la descoordinació policial als esbirros de Zoido, amb menció especial a Pérez de los Cobos, o critica el discurs del rei Felip VI com si fos escrit per un buròcrata sense traça amb l’únic objectiu de satisfer el narcisisme punitiu de l’Espanya mesetària. 

El millor del llibre, no obstant, són les converses en què Melero es fot de l’amateurisme polític dels clients que li paguen la nòmina, amb una menció especial al pobre Quico Homs, a qui s’arriba a escarnir amb tanta mala baba que el pobre toixó fa llàstima i tot. Així també Joaquim Forn, que va haver d’assistir impàvidament a veure com el seu advocat el despullava a ell i els seus companys com una simple colla d’aficionats que no mereixien cap càstig pel seu farol. Melero pot estar ben content. Ha vist fracassar l’independentisme, ha escarnit tota la lluita política dels seus clients, i encara avui en dia l’aturen les padrines indepes pel carrer tot felicitant-lo. Potser aquesta sigui, ai las, l’essència de tot bon català-fenici: acabar cobrant la minuta, encara que sigui defensant els teus adversaris polítics. Al capdavall, un bon home de lleis només es deu als seus encàrrecs. Bravo!