Quan s’esdevé una crisi global com aquesta quasi superada pandèmia, amb la conseqüent migdiada de l’economia, el pensament d’esquerra sempre acostuma a ressuscitar el somni humit del comunisme. L’últim en fer-ho ha estat l’oportunista pensador eslovè Slavoj Žižek, que en un opuscle multivenut (Pandèmia, el teniu en català a Anagrama), quasi agraïa la irrupció de la Covid-19 com a símptoma demostratiu que el capitalisme i el lliure mercat no són sostenibles ni poden garantir el futur de la humanitat. La solució comunista de l’autor (qui, a mesura que el seu compte bancari s’ha omplert de pasta, ha passat de reivindicar l’stalinisme més cru a una espècie de socialdemocràcia radicaleta) no deixa d’ésser un refregit de l’ideari que trobem a molts partits progressistes del continent que aposten perquè els estats imprimeixin bitllet a corre cuita i que obliguin les empreses automobilístiques a fabricar respiradors per a tothom.

Però ni la imaginació ni la inqüestionable gràcia filosòfica de Žižek (en explicar com, per exemple, el distanciament social és una oportunitat per reformular la consciència d’una humanitat que pertany a una sola classe anomenada proïsme) poden dissimular la bona salut de l’economia de mercat. Fins i tot si ens posem estrictament marxistes, i opinem que el sistema col·lapsarà per la seva pròpia naturalesa contradictòria, només cal posar un ull a l’Índia, un país que és el primer productor de vacunes del món i una de les nacions on, com explicava Drus Khullar aquesta setmana al New Yorker, ni les mateixes autoritats són conscients de l’augment exponencial del virus. Mentre el país s’ofega per la manca d’oxigen als hospitals, la bombolla del capitalisme hi subsisteix com a forma de producció, en definitiva, fins i tot sense aire als hospitals i essent un dels països que rep el 0,5% del total de vacunes mundial.

Ens agradi o no, el capitalisme se’n surt, i el món que ve té pinta de semblar-se molt més a la pandèmia que no pas a les festes que la clouran, en aparença

De fet, fins i tot estats governats pel comunisme han popularitzat els estralls de l’estrès vital del capitalisme. La passada primavera, a la Xina va fer-se viral una fotografia d’un estudiant de la Universitat de Tsinghua que treballava a l’ordinador portàtil mentre anava en bicicleta, un exemple visual de la sobreproducció que es demana als estudiants d’una generació de joves que s’ha autobatejat com a “involucionada” i que ha popularitzat el número 996 per referir-se a la seva vida laboral (de nou del matí a nou de la nit, sis dies per setmana). El cúmul de les contradiccions ha resultat en el fet que aquesta generació de joves xinesos hagi tornat a llegir massivament El Capital manifestant-se als carrers de la majoria de les macrociutats del país a favor de la socialdemocràcia mentre la majoria de les seves classes mitjanes viuen encantades comprant llibres a Amazon i estanteries blanques de l’Ikea.

La primacia de l’economia de mercat ha quedat palesa a les eleccions de Madrid i també en el fet que la majoria de conciutadans ja haguem fet el clic mental d’assumir que la pandèmia ja s’ha acabat, la qual cosa implica naturalitzar que val la pena mantenir els bars i els centres comercials oberts perquè, total, per unes quantes desenes de morts al dia, no passa res. Aquesta és una equació que hem interioritzat tots, ho dic sense cap mena de moralisme, i que també assegura la primacia de l’economia respecte la vida i el futur ben saludable del capitalisme. Per molt que Nomadland i d’altres insofribles (i ensucrats) pamflets visuals que ens ha regalat la pandèmia apostin per sistemes de vida alternatius i solidaris, ens atansem a un món on ens haurem d’acostumar a viure en les bombolles de convivència mínima de les que hem fugit amb tanta alegria quan s’ha acabat el toc de queda.

Ens agradi o no, el capitalisme se’n surt, i el món que ve té pinta de semblar-se molt més a la pandèmia que no pas a les festes que la clouran, en aparença.