A.- Ei, pots parlar? T’agafo en mal moment?

B.- Res, tranquil·la: estava preparant un article sobre allò de la Jenn Díaz al Parlament per cal Nacional.

A.- No el facis. T’estalviaràs problemes.

B.- Per què?

A.- Perquè et conec i sé el que diràs.

B.- Sí? Il·lustra’m!

A.- Diràs que això de l’ètica del jo sóc una supervivent és una de les marques del processisme, que consisteix a acceptar la moral de l’esclau i del màrtir de la pàtria amb naturalitat. Escriuràs que veure plorar una dona que ha patit maltractament serveix per crear empatia i emocionar-se, però també per bloquejar qualsevol crítica o esmena al seu discurs i... espera, també sostindràs que compartir el teu dol i posar-lo al centre de la política et fa més feble. Finalment, si tens el dia girat i t’has fotut alguna copeta de més, mmm..., també li fotràs amb que el discurs de la Jenn és com allò del Capdevila: plorar per tenir legitimitat moral i, de passada, fer pasta.

B.- Doncs sí, bàsicament seria això. Et felicito. També pensava recordar a la tribu que això de posar la ferida al centre del discurs polític és com allò dels anys trenta, de quan manaven les víctimes del pistolerisme i tothom anava cagat pel món abans de decidir qualsevol cosa.

A.- Ho veus? Ets un home, i com a tal tremendament previsible. Si les digués jo, aquestes coses, em farien molt menys cas.

B.- També soc tremendament adorable.

A.- Va, calla, princesot. De fet, puc estar d’acord amb alguns dels teus apriorismes. Però, abans que res i per sobre de tot, has de pensar que cal tenir bastants collons per fer allò que va fer la Jenn l’altre dia. El problema no és el discurs en si mateix, sinó la merda de recepció política que se’n deriva i tota la consegüent pornografia emocional que s’estableix com a norma.

B.- Doncs justament d’això volia escriure, reina; i penso que és la meva obligació. Evidentment que cal ser valent. La paraula sempre cura. Però, en el cas dels maltractaments, no sé si el millor indret per guarir l’ànima és el faristol del Parlament.

A.- És el lloc que va triar ella. Aquí no t’hi fotis. Has de saber per a qui escrius, xato, i estalviar-te problemes innecessaris. És com aquella piulada que vas fer de la Borràs, insinuant que va córrer a abraçar la Jenn només per sortir a la foto.

B.- No ho vaig insinuar: ho vaig dir.

A.- I tens tota la raó del món. Jo vaig pensar el mateix, perquè se li nota de lluny. Però ja em diràs què coi aportes dient-ho. Sovint sembla que gaudeixis buscant-te enemics.

B.- Vols que m’autocensuri? Tu saps perfectament que tinc raó. Es veu al vídeo. La Borràs fa el possible per sortir a la foto i una mica més i atropella el pobre Pere Aragonès per tenir la prerrogativa d’abraçar la Jenn.

A.- Ja ho sé, collons! Però que t’aporta dir-ho, si saps perfectament que tothom se’t tirarà a sobre?

B.- Tia, et sembla poc dir la veritat? Et sembla poc posar de manifest que hi ha penya que s’aprofita de la tristor aliena per guanyar protagonisme? Tu vols que em censuri. Ets pitjor que el Bassets.

A.- No em sembla poc, Bernat. Però posant-ho de manifest tampoc no arregles res. Ja sabem que a la Borràs li mola sortir a la foto. Ho diries d’un home, si fos el cas?

B.- No em vinguis amb la conya feminista, que et conec. Ho diria exactament igual, i ho saps. Aquí el que estem discutint és si volem continuar vivint en una tribu on tothom se censuri per por de ser titllat de poc empàtic o de mala persona.

A.- Tens raó, però has de ser més intel·ligent. La llibertat d’expressió no sempre és dir el que et roti, sinó triar el moment oportú i saber fins a quin punt el teu discurs et fa més fort.

B.- Jo no vull ser més fort en un món de guerxos. Jo vull dir la meva veritat i poder-me expressar tal com em roti.

A.- Això que dius és tremendament infantil.

B.- I això que tu dius és tremendament terrible. Com pots defensar un discurs emocional en un Parlament i dir-me al mateix temps que a vegades és millor callar sobre aquest discurs per por de no fer mal? Tia, que tu ets feminista! No em pots aconsellar de fer exactament el mateix que ha portat les dones a haver de callar!

A.- Boh.

B.- Buh.

A.- Jo no et dic que callis, simplement que sàpigues en quines guerres et fots. A banda, ets un tio, un maritxul·lo, i encara ho farà pitjor. 

B.- Vols dir que per parlar del discurs de la Jenn m’hauria de tallar la polla?

A.- No, vull dir que tothom es pensa que ets un masclista i, per molt que els teus arguments puguin arribar a ser sòlids, et cauran hòsties de tot arreu.

B.- M’encanta com adoptes amb tanta naturalitat el terreny del maltractador.

A.- Va, no siguis nena tu tampoc, ara. Que això d’escriure no és el mateix que disparar i rebre hòsties.

B.- T’equivoques. És exactament el mateix. Justament per això, per no entendre que és el mateix i que t’hi jugues el mateix, és per això encara no escrius bé i els teus articles són fluixos.

A.- Sovint tens molt mala llet amb mi. A vegades, les coses que em dius fereixen molt més que una hòstia.

B.- Sí, esclar, ara a banda de censurar-me amb el periodisme, m’hauré de censurar amb tu. Per cert, què coi volies?

A.- Res, parlar una estona. Veiem-nos aviat.

B.- Val, vaig a escriure l’article.

A.- Que no collons, que no!

B.- Tranquil·la, el faré sobre alguna cosa que no molesti. Papiroflèxia, cremes de salut anal o sobre en Joan Bonanit.

A.- Boh.

B.- Buh.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat