Una de les coses que em plauen més d’aquests dies meravellosos és parlar amb alguns sèniors que ens han donat la tabarra durant lustres, explicant-nos com havien esprintat davant dels grisos, ara cagadets de por amb la sola presència del vaixell Piolín amarrat al port de Barcelona. És magnífic presenciar els discursos de tots aquests apologetes de la desobediència (juvenil, of course) que ara demanen garanties a un govern que intenta fer votar el poble mentre l’administració espanyola inunda el territori de bòfia; és meravellós comprovar com tots aquests que havien demanat l’impossible als carrers de París ara exigeixen a la Generalitat que sigui transparent i rigorosa mentre li engarjolen alts càrrecs; és gratificant veure Miquel Iceta dir que, justament perquè els socialistes van lluitar contra Franco, ara no cal anar a votar; és fantàstic, en definitiva, veure com en Serrat s’ha convertit en la seva pròpia tieta soltera.

Les èpoques marcades per la tirania només s’entenen del tot quan són a punt de cloure’s i la podridura moral que ha castrat la seva gent ja put massa com per seguir fent comèdia. He escrit durant mesos —contra l’opinió de molts sobiranistes, per cert— que l’única forma de col·lapsar el règim del terror espanyol, fent aflorar tota la seva capacitat repressiva, era anar fins al final amb l’aplicació del referèndum. Han calgut pocs dies per palesar-ho i avui (quan la intervenció dels Mossos ja és a l’agenda de Rajoy) em plauria afegir que, com ja avançà Maquiavel, l’Estat no tindrà cap inconvenient d’incomplir les seves pròpies lleis, si amb això aconsegueix mantenir les fronteres intactes. Les elits madrilenyes saben que no poden aturar milions de votants al carrer sense violència: ells només tenen la burocràcia, tu la teva llibertat, la teva resistència i el teu cos.

Lluny d’aplicar el 155, els lacais de Soraya intenten recuperar tots els articles de la Constitució que els han permès sotmetre a vigilància els catalans des del 78, excusant-se en tumults que no existeixen i en una violència al carrer que intenten atiar sense èxit

Els règims totalitaris no només implosionen quan la seva agressivitat es fa insostenible: també s’estavellen quan aquesta repressió s’ordeix des de la més absoluta de les covardies. Fixeu-vos com, lluny d’aplicar el 155, els lacais de Soraya intenten recuperar tots els articles de la Constitució que els han permès sotmetre a vigilància els catalans des del 78, excusant-se en tumults que no existeixen i en una violència al carrer que intenten atiar sense èxit de fa temps i que no tindran cap inconvenient a inventar-se si cal. Aquest és el resultat lògic d’un Estat que s’ha fet constitucional a través de la violència encoberta, que ha promogut durant dècades la pantomima d’haver passat de la llei franquista a la democràcia amb un alehop i que ja no pot disfressar que s’ha fet a ell mateix blanquejant la dictadura. Ha calgut arribar fins aquí per saber com n’era de ferotge la bestiola.

La llibertat no s’aconseguirà ni fotent fora Rajoy (és la trampa podemita en la qual semblen voler caure molts independentistes) ni tornant a engabiar-se en el somni d’una Espanya diferent: l’Estat no és allò que voldríem, sinó allò que és, vaixells i metralladores incloses. No hi ha alliberament col·lectiu sense catarsi individual. Més enllà d’indignar-te, de manifestar-te i de mobilitzar-te per tot allò que passa, pensa en què és tot allò que has perdut durant tots els anys en què t’han fet callar la boca per tal de no desentonar, en què t’has castrat per no viure del teu propi talent i en què la normalitat era el quietisme, perquè tot anava bé. Només llavors entendràs què t’hi jugues en tot plegat, i així podràs entendre que això no pot acabar amb un nou pacte de silenci. Intenta, si més no, que d’aquí uns anys no t’acabis convertint en tot allò que havies odiat de jove.

Passi el que passi, ja ho saps, aquests són dies meravellosos.