Un dels defectes importants del processisme ha estat la seva persistent mandra a l’hora de fer memòria. A les darreres eleccions, imposades per Rajoy, els partits indepes repetien a diari la matraca de restituir el Govern legítim de la Generalitat, la qual cosa comportava garantir la presidència del candidat més votat al bàndol republicà i permetre als consellers de Brussel·les continuar amb la seva tasca a l’exterior. Però la solitud dels alts càrrecs exiliats es fa cada dia més evident i no només perquè el president ja es consideri traït (i per tant amortitzat), sinó car hem aconseguit que els precs de la nostra preclara doctora Ponsatí recalcant la necessitat d’anar a eleccions (és a dir, de fer valer les vegades que calgui el poder de la nostra decisió lliure, encara que sigui circumscrita violentament a l’autonomisme) ja sonen a crida esgargamellada, fruit de la desesperació.

Mentre Ponsatí afirma coses sensates i recorda que l’única credibilitat de l’independentisme és mantenir-se ferm en les seves propostes (jo mateix vaig veure la cara de ràbia que fotia la consellera quan el Molt Honorable 130 va decidir suspendre la declaració del 10-O), l’independentisme amb seu a Barcelona i comarques es dedica a conrear l’art de l’eufemisme amb gran entusiasme. Es parla de generositat, quan el que es vol dir és que Puigdemont accepti una canongia a Waterloo i pari de tocar els bolets, mentre per altra banda alguns apel·len a una presidència simbòlica, la qual cosa és una forma educada de tractar el 130 com un gerro xinès. Si bandegés el Molt Honorable i deixés els consellers a l’estacada, a l’espera de fer-los eurodiputats, l’independentisme continuaria amb la seva curiosa tradició de guanyar eleccions prometent sopars de duro.

A banda de la divisió i la picabaralla creada en el si de l’independentisme, per a l’enemic no hi ha gaudi major que veure com alguns diputats secessionistes assumeixen la seva repressió amb normalitat. Fixeu-vos que durant els darrers dies s’ha posat molt de moda (entre els realistes) creure que una legislatura autonòmica de tota la vida provocarà que Rajoy i Llarena permetin sortir de la presó als hostatges polítics. La cosa va d’una altra forma, perquè com sap fins i tot un nap-buf la repressió espanyola s’esdevindrà per molt que el Govern de la Generalitat adopti una postura d’osset de peluix: quan tu cedeixes, l’altre et té més controlat, cosa que s’aprèn al parvulari. De res servirà que hi hagi una legislatura el més aviat possible, de res servirà que els polítics perjurin fidelitat al règim del 78: quan més plores i crides, el torturador gaudeix amb més alegria.

Per molta lluita interna que tingui, l’independentisme es veurà sempre abocat a la dicotomia entre desobeir i abaixar el cap. Si els nostres polítics haguessin preparat bé la lluita posterior a l’1-O, ara podríem tenir vicepresidents i consellers a la presó, i àdhuc haver fracassat en les nostres pretensions d’aplicar el referèndum, però tant la majoria independentista com els que encara s’ho estan pensant sabrien que els líders del Govern anaven de veres i no vivien exclusivament pensant com salvar el cul. De què haurà servit guanyar unes eleccions sota la idea de restituir uns polítics si, a la mínima, els seus propis partits els abandonen? De què servirà tornar a la màquina del dia a dia, a banda d’exercitar-se en l’art d’oblidar? Tinguem memòria, amics meus, que del 21-D tot just fa quatre dies.