El meu estimat El Nacional informava divendres passat que els dos diputats de la CUP al Congreso, Mireia Vehí i Albert Botran, acataran la Constitució dimarts vinent en la sessió d’obertura de la cambra baixa espanyola per poder prendre possessió dels respectius escons. Comença així la radicalíssima tasca dels ingovernables que, fixeu-vos si són renitents, que com qui diu el primer dia de classe ja s’empassaran el text maligne que els ha permès presentar-se a unes eleccions, sortir-ne escollits, poder ensenyar el seu catàleg de samarretes a la resta de l’Estat i, com a punt final de tot bon malcreient de base, cobrar el sou del funest règim que es voldria combatre. La cosa no acabarà aquí perquè, com passa sempre en els casos dels revolucionaris-dins-del-sistema i els imitadors d’allò que en Carod anomenà “el sí crític”, els cupaires s’empescaran alguna forma d’acatament verbal que no inclogui submissió, si cal recordant la repressió, els presos, la Moreneta o Mao Zedong.

Que la CUP caigués en la governabilitat més absoluta, certificant la mort de la via unilateral i la seva submissió als dictats del processisme i del "benvingut a la república de casa teva", era només qüestió de temps

Amb l’acta de diputat (espanyol) sota l’aixella, els cupaires iniciaran quatre anys on seguiran fil per randa la idea del messies Artur Mas segons la qual és possible dinamitar l’estat fent implosionar el seu autoritarisme i, com dirien els marxistes, aguditzant-ne les contradiccions. De l’efectivitat d’aquesta tècnica genial i astuta, a hores d’ara, suposo que no cal ni parlar-ne i, fixeu-vos si la presència de la CUP espanta el règim constitucional, que la presidenta del Congreso, Meritxell Batet, ja ha avisat que continuarà amb la seva tradició de deixar que els electes jurin el càrrec amb “fórmules diverses i diferents”, ajudant a convertir la cambra en una espècie de divan on tothom pot fer la respectiva cagadeta per no defraudar la seva parròquia. Tot això es complementarà aviat amb intervencions on s’estriparan fotografies de Felip VI, en què es dirà franquistes als diputats de VOX i una sèrie de perfomances esplèndides que els tertulians del FAQS comentaran amb admiració.

Que la CUP caigués en la governabilitat més absoluta, certificant la mort de la via unilateral i la seva submissió als dictats del processisme i del "benvingut a la república de casa teva", era només qüestió de temps. D’aquí a ben poc, per l’efecte conciliador i balsàmic que tenen els simpatiquíssims ciutadans madrilenys amb els diputats catalans, els cupaires seguiran fil per randa la progressió de Rufián, que d’ensenyar fotocopiadores al Congreso ha passat a tenir una gravitas d’home d’estat (espanyol) que riu-te'n del caminar del monarca. Abduïts per la calidesa del cocido i de la tapa gratis que ve amb la canyeta, veurem com els diputats transiten de l’independentisme a l’escenari de les “lluites compartides”, de la “germandat entre els pobles d’Espanya” i de tota la cursileria que et pugis imaginar. Cansats de denunciar la tebior de Convergència i d’ERC, els cupaires han decidit seguir el seu idèntic camí governable. Perquè això d’acatar, som sabeu, mai no és simbòlic.

I amb aquest panorama què hem de fer, pregunta l’ànima inquieta quan llegeix els meus esplèndids articles. La resposta, estimat lector, és necessàriament decebedora. No hem de fer res, simplement hem de deixar passar el temps i, persistentment, intentar establir nous espais de cultura política i de deliberació més sòlids; o, per dir-ho d’una altra manera, no tan flonjos com perquè els nostres revolucionaris del futur siguin tan fàcils de governar.

Gemma Marfany
Opinió Bioenginyeria del futur Gemma Marfany
Agustí Colomines
Opinió El gran engany Agustí Colomines