Després d’haver-la declarat un bé essencial durant setmanes, tan important com l’aigua que ens rega els òrgans i els respiradors que ens ressusciten la padrinada, el Govern ha clos les activitats culturals amb un cop de falç unilateral propi d’una administració russòfila. La cosa resulta poc sorprenent car ja sabem que, de fa un parell de lustres, tot allò que signen els mandataris de la tribu és paper mullat i que en això de la unilateralitat només se’n surten quan és qüestió de prohibir, mai d’arriscar la pell. Abans-d’ahir els companys del sector protestaven al carrer recordant els esforços titànics que auditoris i teatres catalans han ordit perquè les seves sales siguin més segures que xarrupar-li la xona a la Verge Maria, bo i reivindicant la feina d’actors, músics, tècnics i d’altres espècies protegides com una professió en tota regla que no s’ha de pagar en espècies, sinó en bitllets.

Els col·legues tenen tota la raó del món de cabrejar-se i jo me n’alegro que per fi el sector cultural es reivindiqui sense embuts com un actiu de l’economia. Ja fa massa anys que el teixit català ha permès que l’administració fos el seu únic valedor pressupostari i ja fa massa temps que els companys han comprat irreflexivament la tesi segons la qual qualsevulla iniciativa musical, dramatúrgica o dansaire només ha de poder tirar endavant si té el papà Govern a l’esquena. Cal augmentar el pressupost cultural de la Generalitat, fins a equiparar-lo al de les nacions més desvetllades d’Europa i dotar als artistes de l’estatut legal que mereixen? Sí i recontrasí! Però no hi ha cap d’aquestes nacions que no hagi entès que la cultura també és una indústria i un negoci i que l’èxit d’una empresa cultural, per progressista que sigui el seu missatge, també es mesura en quilos de cash.

Si Catalunya hagués creat una indústria cultural autònoma que pogués reivindicar-se com un factor essencial de l’economia, us puc assegurar que la Generalitat no la tancaria amb aquesta desídia tan ignorant i irresponsable

Els culturetes catalans s’han passat quaranta anys amb la conya del Bona nit, Palestina i promovent una filosofia progre d’estar per casa que ja no defensa l’esquerra de cap nació lliure del planeta. Mercès a la Covid, i que em perdonin les víctimes del bitxet groc de Wuhan, finalment hem pogut sentir actors, músics i d’altres animals entranyables dir una cosa tan entenimentada com que ells, a banda de gaudir la seva feina, la volen cobrar. Només faltaria, xatos, i jo afegeixo que respiraré més tranquil i viuré molt més feliç quan la cobreu al preu més alt possible! Ni bona nit, Palestina ni rehòsties en vinagre! Bona nit, Londres, bona nit, Broadway i bona nit, economia de mercat i competència, que és l’única forma d’intercanvi que garanteix sacs d’arròs! Fins ara només heu tastat el món de la queixa i del ploricó. Benvinguts al planeta real, que més val tard que mai.

Si Catalunya hagués creat una indústria cultural autònoma que pogués reivindicar-se com un factor essencial de l’economia, us puc assegurar que la Generalitat no la tancaria amb aquesta desídia tan ignorant i irresponsable. El poder polític pot quallar el sector cultural com li surti dels picarols perquè aquest no ha sabut construir-se una facultat de coacció autònoma a través d’ésser econòmicament independent. Que la cultura és deficitària i que un producte cultural ha d’ésser compensat per l’administració de forma necessària és una de les fal·làcies que Catalunya ha comprat per sistema i que ens ha dut on som. Els polítics, amb la seva ignorància oceànica i el seu autoritarisme ja gens indissimulat, no hi han ajudat, però tampoc ha funcionat la desídia d’un sector al·lèrgic al finançament privat i a formes de moure pasta que funcionen arreu menys en aquest petit racó de món.

Jo me n’alegro moltíssim que els companys finalment reivindiquin que es tradueixi el seu enorme esforç en diners. De la mateixa forma, i justament perquè el seu benestar és una de les meves màximes preocupacions, els animo a canviar el xip de la cultureta progre barcelonina i a defensar sense embuts que lo seu és una indústria i un negoci, i que si és més important que l’automoció o que la biomedicina no només és perquè ens omple l’ànima, sinó també perquè ens ha d’omplir la cartera i l’estómac abans de seure a la taula per crear. Si la Covid serveix per fer-nos una mica més normals, doncs benvinguda sigui aquesta pandèmia.