A.- Com portes això de la retirada, nen? A què et dedicaràs ara?
B.- Què vols dir? No t’entenc...
A.- Home, tio, portes un any cridant a les barricades i a la desobediència civil als teus articles d’El Nacional i ara fins i tot els teus aposten pel seny i per tornar a l’autonomia. Vaja, si és que, ara per ara, és possible tornar-hi d’alguna forma, amb tot el merder on ens heu fotut els abrandats...
B.- Doncs si et refereixes a com porto que m’hagin estafat, que hagin incomplert sistemàticament les promeses fetes al poble i fins i tot les lleis que els mateixos polítics havien votat al Parlament... doncs la veritat és que ho porto de puta pena i estic emprenyat com una mona.
A.- I a banda d’emprenyar-te faràs alguna cosa de profit?
B.- De moment, només puc reprovar-ho tot i intentar que a la gent no li prenguin més el pèl.
A.- Sí, ja vaig llegir aquell article on ho deies. Bé, ja saps que penso que t’equivoques, com sempre.
B.- Suggereixes alguna altra cosa, a banda de reprovar(me)?
A.- A la gent, per norma general, no li acostuma a agradar que li recordis com l’enganyen. Si et passes el dia esmenant-los la plana t’acabaràs convertint en un pepito grillo antipàtic i, el més fotut, t’acabaràs amargant la vida, perquè ningú t’ho agrairà. Tot això ja ho hauries de saber, que acabes de fer-ne trenta-nou, tio.
B.- Vaja, així doncs, em suggereixes que continuï la festa com si no hagués passat res...
A.- I ara! I tant que ha passat! Ha passat que heu intentat fer una revolució contra un estat poderosíssim i heu perdut perquè no havíeu calibrat el sacrifici que calia per guanyar; i ara no només tenim molta menys autonomia de la que ja teníem, sinó que tenim el país cabrejat i partit en dos. Els únics que estan contents són els advocats convergents, que facturen més curro que mai. Ja té collons, la cosa.
B.- No, perdona, la gent era ben conscient dels sacrificis que implicava l’aventura. Que el poble no és gilipolles, tu. Aquí el que ha passat és que els polítics mai no van pensar en aplicar el referèndum, perquè creien que Espanya pactaria amb ells si tensaven prou la corda. La situació els va superar, ho admeto, i fins i tot estic disposat a comprendre’ls i a empatitzar-hi: però la gent va posar el jeto el dia 1-O, no fotis, i estava disposada a sortir al carrer el 27-O per aturar el país.
A.- Aturar el país? Les padrines catalanes que tenen un compte corrent a La Caixa i voten Convergència, aturar el país? Va, no em facis riure! Però, rei, això ara és igual. Insisteixo, ara que els teus es retiren, què collons foteràs?
B.- Jo només sé escriure i poca cosa més.
A.- Doncs això dona per poc. T’ho dic seriosament, Berni. Jo a la teva edat ja em considerava vell. La situació és greu però no desesperada. Mira, encara que us pesi als indepes, aquest país necessita urgentment que es torni a parlar de fer coses i que la gent s’oblidi del procés. Ja sé que és difícil, amb tota aquella gent al trullo, però no podem estar ni un sol any més així.
B.- Saps perfectament que tot això són polles en vinagre. Si fins i tot els de La Caixa han dit que les previsions de crisi en relació al procés havien estat d’un catastrofisme absolutament injustificat! No fotis. Aquí la cosa anirà de voler comprar la moto als autonomistes (vaja, als espanyols) o d’intentar fer alguna cosa diferent perquè no ens acabin lobotomitzant a tots plegats
A.- I com es tradueix això, en el teu cas?
B.- Doncs ni puta idea.
A.- Doncs ho has de pensar cagant llets, nene. Mira, tu pots pensar el que vulguis, perquè fer filosofia és gratis. Però d’aquí a una mica aquí es farà un govern de tota la vida i els polítics de torn començaran a repartir pasta de nou. Poca, però la repartiran. I, manque us pesi a tots, hauran de recosir el país i parlar d’altres coses que no siguin la independència i el llacet dels collons. La gent ja no voldrà més arengues, peque. Necessitem algú que ens digui on som i què podem construir.
B.- M’estàs demanant que escrigui com el Juliana i que em torni un català moderat i respectable? Mapas, mapas, mapas...
A.- No, si aquests del Godó també foten cagar, ja ho sé. No, tio, només t’estic advertint que ara s’haurà d’administrar la frustració... i que la gent no necessita més llenya al foc. Tu saps moltes coses, has estudiat molt. Per què no parles de música als articles... o fots classes d’alguna cosa? Escriu sobre òpera, que en saps un fotimer. A mi tothom m’ho diu. Parla del Mozart, collons.
B.- Ja sé per on vas, que et conec. Em demanes que foti com el Pla, que quan va veure morir la Catalunya que somiava es va fotre la boina i va dedicar-se a parlar de la metafísica de la carxofa com si aquí no passés res.
A.- No, xato, això ho diràs tu, que el Pla va fotre una obra completa i tu no has escrit ni un putu llibre. Fa segles que et dic que agrupis els articles del blog en un volum i no em fots cas. Ja t’ho pago jo, si vols. Acaba alguna cosa, joder, que et passes el dia rajant dels altres i tu no has fotut ni brot.
B.- No em ve de gust editar res ni fer com si aquí no passés res. Em demanes que renunciï a les coses en les quals crec i que em foti a parlar de nenúfars com si aquí no hi hagués hagut una guerra i una traïció.
A.- Com pot ser que siguis tan criatura... Parles com el Xiri! Pensa el que vulguis, però fot alguna cosa de profit. T’ho dic seriosament, aquí ara toca oblidar-se de la política i currar.
B.- Tio, no m’estranya que l’abuelo se us morís al llit.
A.- Se’ns va morir al llit però mentre es moria vàrem fer cultura, vàrem fer política i quan es va morir us vam deixar una democràcia, petit detall, una democràcia que té algunes coses que no estan malament, com la sanitat on has nascut i el fet que puguis anar a votar cada quatre anys. De res.
B.- Vaja, que jo he d’acceptar que el procés mori al llit i que això nostre d’ara sigui una espècie de Transició cap a vés a saber on. Fot-li i a empassar!
A.- Mira, fot el que et surti dels collons, però ja ho veuràs. En poques setmanes tot això es posarà en marxa, es repartiran coses i sorgiran noves iniciatives... i tu, pel teu purisme dels collons, et quedaràs com sempre apartat de tot.
B.- Bernat Dedéu is the new Miquel Bauçà.
A.- Sí, tu vés fotent conya, que el pobre Bauçà estava com una campana i va morir al seu pis de l’Eixample com un gos mentre encara escrivia sobre la colonització de la tribu. Però fins i tot ell feia llibres. Fes un llibre, collons!
B.- Tenia tota la raó del món.
A.- Sí, però saps perfectament que tenir la raó no serveix de res. També podries fotre el camp a algun lloc. Tu sempre has viscut a Estats Units, malgrat que estiguessis aquí. Encara que hi vas anar i no et va servir de res, perquè et van fotre fora de la facultat i no vas acabar el màster. Ja em diràs, Berni, amb les oportunitats que has tingut.
B.- Estem condemnats a malbaratar els millors anys de la nostra vida en un avorriment espantós i infecte. Ploro.
A.- Que sempre ho puguis dir en aquesta terrassa i que sempre puguis plorar a punt de demanar aquesta truita de xanguet de vint euros que hi ha a la carta, xato.
B.- Com que Franco se us va morir al llit i ara ens voleu convertir en funcionaris convergents, demanaré truita de xanguet i gambes de segon.
A.- Sí, clar. A sobre que l’abuelo la palma al llit jo t’he de pagar les gambes.
B.- Només faltaria. A més, sóc de lletres i pobre per culpa teva.
A.- Ara no ho escriguis al Nacional, tot això.
B.- I ara, no fotis, sóc un home discret. Demanem vi? Blanc o negre?