Ll.- Et veig molt pessimista, darrerament.

B.- Home, estaràs amb mi que això del procés no ens ha regalat gaires alegries. Referèndums simbòlics, independències conceptuals, governs provisionals. Eufemismes, vaja...

Ll.- Doncs no hi estic d’acord, jo estic molt esperançat.

B.- Soc tot timpans! Dispara, mestre.

Ll.- Deixa’m aprofitar-me de l’únic avantatge que et tinc. Es diu edat.

B.- ...

Ll.- Mira, jo vaig néixer l’any quaranta, i pràcticament ho he presenciat tot. Vaig viure durant molts anys una època on ens ho prohibien tot; vaja, no ens deixaven fer tot allò que ens agradava. Després vaig presenciar la imperfecta Transició, els pactes entre comunistes i franquistes per repartir-se el pastís del poder, i tota aquella vergonya. I ara, evidentment, una regressió en els drets bàsics que fa feredat i un desvetllament de la nació com mai no l’havia vist. Tens tot el dret a pensar que la culminació política del procés ha estat un nyap, igual que jo ho pensava del país els anys posteriors a la mort de Franco. Sortir d’una dictadura... per allò? Però tot l’entusiasme que sorgeix de les consultes del 2010 fins ara no pot tirar enrere. És una positivitat que no es pot castrar.

B.- Vols dir? Tu mateix parles de la Transició... i podríem repescar el que escrivia en Xiri sobre la traïció dels líders al poble quan es va fer el primer Estatut democràtic i tota la pesca.

Ll.- Sí, sí, això no t’ho nego. Però jo no et parlo de la política institucional, sinó de la gent. Mira, contra el franquisme hi vam lluitar d’una forma molt rudimentària. Jo, que odio els partits polítics, fins i tot em vaig fer del PSAN i ho vaig fer perquè en aquells temps les agrupacions polítiques eren només un receptacle de les nostres ires i frustracions! No sabíem on coi més anar! Érem molt pocs i, ara ho puc dir, no estàvem ni de bon tros tan ben preparats com vosaltres. Per això et dic que, malgrat totes les traïcions polítiques, d’ençà del 2010 hi ha un gruix de gent molt important al país que no està disposada a tornar enrere, ni a l’autonomisme ni a la pèrdua de llibertats bàsiques amb què se’ls vol matar la felicitat.

B.- Però estaràs amb mi que el clam popular s’ha de vehicular políticament, i els partits són claus en aquest punt.

Ll.- Efectivament, però aquesta és una feina que, degut al canvi de xip que ha experimentat la gent, uns partits que es fan sota els models de l’autonomisme no poden fer per definició. No hi estan avesats, ni dissenyats.

B.- Són estructures antigues que volen respondre a canvis socials moderns.

Ll.- Exacte, no se’ls pot demanar que s’adaptin a la nova realitat social, perquè són fills d’uns estrats que ja no són els vostres. Saps quina és la diferència bàsica entre el teixit de la vostra lluita i la nostra?

B.- Intuïtivament, jo veig que les nostres quintes estan molt més ben formades, és cert, i la majoria de nosaltres ha viatjat o ha viscut a l’estranger. Paral·lelament, els canals d’informació i de relat que hi havia als anys noranta (diaris, partits polítics, grans empreses) s’estan fonent o, en tot cas, no tenen tanta força com abans. Tot és molt més plural; més imperfecte, si ho vols, però també força més obert.

Ll.- Perfecte, això és una evidència! Fixa’t que no només els canals tradicionals s’estan esquerdant. També els estats, que ja no poden exercir un poder ni una força burocràtica com la que tenien el segle XIX. L’estat ja no és omnipotent i Europa, al seu torn, no és una cosa monocroma. Però hi ha un altre factor encara molt més important: les dones!

B.- Les dones?

Ll.- Sí! En la nostra lluita política les dones tenien un paper secundari, per molt que acollíssim part de les seves reivindicacions. Però ara el teixit associatiu i les entitats cíviques tenen un component femení molt més important. Les dones no acostumen a estar per hòsties i són d’una concreció molt més gran que nosaltres, que tendim a divagar i a excusar-nos sense límit. Jo vaig començar a creure en el procés quan hi vaig veure més rostres de dona. A banda d’això, com et deia, hi ha Europa. Abans, durant el franquisme, els europeus passaven de nosaltres. Espanya podia ser un protectorat ianqui i aquí no passava res. Ningú no ens ajudava.

B.- Però ara et ve un jutge alemany i et fot la festa enlaire, estimada Espanya.

Ll.- És exactament així. Creu-me, jo conec com funciona Espanya i he patit el gen castellà: sempre obren de la mateixa forma, a través de la conquesta i de la humiliació. Mentre els anglesos triomfen pel comerç i els francesos per la imposició cultural, els espanyols sempre colonitzen el que poden. Per això els costa pràcticament un segle recobrar-se de les pèrdues colonials, si és que ho han fet encara.

B.- Tens raó, per això és important la figura del Puigdemont i de l’exili, que té alguna cosa de tràgica i de folla.

Ll.- Això m’interessa moltíssim. Fixa’t que, per això que et deia abans de la conquesta i de la imposició, als castellans el que més els molesta és tot allò que se’ls escapi de les mans. Si hi ha un jutge alemany que els porta la contrària en el més mínim detall, doncs treuen la bèstia que duen dintre i diuen pero qué se ha creído este idiota. Puigdemont, justament pel seu caràcter imprevisible, els torba com res més no ho pot fer. Això és exactament el centre de la tragèdia grega: quan el thymós d’un heroi, el seu caràcter, desconcerta el tot social que no pot conceptualitzar adequadament les seves accions. Per això els grecs veneraven els herois, glossant-los.

B.- O els mataven, no ho oblidis. Però comparteixo això que dius de la follia, d’aquest caràcter que bascula entre la temeritat i el càlcul. El fotut del cas és si tens el teu heroi tràgic a milers de quilòmetres i els seus hereus es reparteixen el pastís d’allò que els ha deixat, si em permets la metàfora.

Ll.- Clar, clar, però t’insisteixo en allò d’abans. La gent, i en això els que vam patir el franquisme en tenim una certa metòdica, mai no es deixa esborrar la memòria fàcilment. Tu creus que es podrà oblidar l’1-O? Què va demostrar, l’1-O?

B.- Coi, que Catalunya és un país i que la gent està disposada a trencar-se la cara pels seus drets fonamentals!

Ll.- Aquí hi ha la clau del tema. Per això fa anys que escric sobre la idea de la llibertat. La llibertat es pot pensar molt, però sempre es fa exercint-se i recordant com aquest exercitar-se t’ha configurat el pensament. La gent que va resistir l’1-O no es deixarà folkloritzar tan fàcilment. Això del referèndum no s’acabarà amb quatre carrers que es diguin “u d’octubre” ni amb unes plaquetes a les places del país. No fotem, tu! Això la gent no ho oblidarà tan fàcilment! I si per això cal jubilar els polítics actuals ho farem, perquè –com et deia abans- els més joves ja no estan per gaires històries. Vosaltres sou d’una generació amb poques tuteles. Doncs imagina’t els nanos que tenen divuit o vint anys i que tenen tot el poder del món al seu telèfon mòbil. Ni tot un estat pot contra això!

B.- Però jo també crec en el poder omnívor de l’oblit, mestre.

Ll.- Perdona’m el paternalisme, però això també va amb l’edat. Ara fas veure que vols oblidar les coses perquè ja has deixat de ser un jovenet i et fa tot una mica de mandra. Quan et fas vell, en canvi, et salvaran els records. T’hi aferres, no pas per nostàlgia, sinó per pacificar l’esperit.

B.- Deu ser això. També perdo la paciència per les coses, així en general.

Ll.- Doncs, pel que fa a la teva tribu n’hauràs de tenir molta. No vull ser nostàlgic ni fer-te sentir malament, però tu saps, per posar només un exemple, la feinada que ens va costar això de salvar la llengua durant els anys cinquanta? Pobrets de nosaltres, i sort que teníem la gramàtica d’en Fabra, que era un home d’ordre! Tu saps com n’és d’extraordinari i històricament únic que, avui, amb l’esforç d’un sol clic, tu puguis accedir al diccionari o la gramàtica catalana? Teniu el llenguatge, teniu les eines de comunicació. Ara només us falta tenir més esma i un pèl més de cara dura.

B.- Mira, d’això no me’n falta.

Ll.- A mi no me la fots, que des de fa anys noto com treballes el diccionari i et curres la prosa! Ara només et falta aprendre a escriure més enllà de la immediatesa política i, sobretot, intentar que la teva generació, a banda d’opinions (que d’això en té i potser massa) tingui idees-marc per orientar-se en el pensament i poder llegir millor la realitat. Això és el que nosaltres no vàrem poder fer i ara teniu l’oportunitat de posar-vos-hi. En això, cal reconèixer-ho, vàrem fallar.

B.- Però ara és difícil fer de Xènius o de Maragall, no creus?

Ll.- Collons, i creus que ells ho tenien fàcil? Maragall agafa una llengua quasi morta i li endolla un mar de vitalitat que al·lucines. I l’Eugeni no te l’he de presentar: tot és qüestió de tenir molta mala llet i anar escrivint cada dia. L’ego, per això, no te’l copiïs.

B.- Arribes tard...

Ll.- Tranquil, que això també es cura amb l’edat.

B.- Caram, sí que cura coses envellir.

Ll.- Ni t’ho imagines, nap-buf. Creu-me. Deixa passar el temps, que tot es posi al seu lloc i tu ves fent el que saps fer. Els polítics passaran. Els records queden, la gent té la memòria a la carn. La llibertat és una cosa de carn. De carn. I la carn s’escriu amb els mots.

B.- La llibertat és una cosa de carn. De carn. I la carn s’escriu amb els mots. En fi, sempre que fem un cafè m’oblido de dur a la butxaca el quadern de notes per prendre apunts.

Ll.- Tranquil, que això ja no va a examen. Sortim al jardí una estona?

Bernat Dedéu
Opinió Conversa (i 2) Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Opinió Conversa Bernat Dedéu