La tribu ha sabut, amb gran rebombori, que hi ha funcionaris del Parlament a qui es paga la benèfica de cada mes sense haver d’anar a currar. El diari Ara ha publicat una investigació sense precedents sobre l’afer (obro parèntesi: hi hagué un temps en què les exclusives periodístiques s’enaltien quan un reportatge o una indagació implicava desvelar quelcom inconegut o, en tot cas, que la cosa provoqués alguna dimissió, però vivim a Catalunya i ja tal) i, mercès a la periodista Núria Orriols, s’ha descobert que la broma ens costa 1,7 milions d’euros anuals. Com passa amb qualsevol polèmica neoautonomista, el tertuliòmetre ha debatut ardidament sobre els suposats privilegis de la classe funcionarial i, encabada la brega, la presidenta Borràs ha decidit obrar diguem-ne per etapes, proposant primer una reducció dels sous sense feina a tres anys, per acabar eliminant-los.

Fins aquí els fets; ara expliquem de què va realment tot això. L’Ara ha publicat aquesta suposada exclusiva perquè taca l’ancien régime de l’independentisme i permet a l’elit processista actual treure pit moral de transparència. En el fons, el diari de la censora Esther Vera està dient als seus lectors que Catalunya és Espanya perquè a casa nostra també hi ha estructures públiques amb tumors putrefactes. Denunciant les llicències per edat, en definitiva, es dona aire al Govern d’Aragonès i companyia per deixar-los dir que el procés continua viu i Catalonia is different perquè aquí ens arremanguem per rentar la calça bruta. El suposat acte de valentia periodística és un cas de foc amic de fucking manual; esmenes un afer del passat (tant Benach com la majoria de líders que aprovaren el tema ja són dinosaures polítics) i permets que l’actual conclave parlamentari faci veure que fa coses.

Aquí el tema no és equiparar l’endollisme i migdiada català al mesetari; la qüestió és denunciar la cosa quan el brau ja és mort i entregar-li un bri de legitimitat al poder perquè esmeni la mandanga i es faci el redemptor

L’afer en qüestió, com veieu, demana molt poca neurona, car la política catalana ha arribat a uns nivells tan irrisoris que aviat l’haurem de glossar amb dibuixets, no pas amb mots. De fet, com saben perfectament els assalariats de Fernandito Rodés, aquí el tema no és equiparar l’endollisme i migdiada català al mesetari (que el país no és un oasi ho sabem de fa temps); la qüestió és denunciar la cosa quan el brau ja és mort i entregar-li un bri de legitimitat al poder perquè esmeni la mandanga i es faci el redemptor. En aquest sentit, si els nanos de can Vera estiguessin realment preocupats per saber qui cobra sense pencar o per la transparència governamental auditarien l’agenda d’Oriol Junqueras, del vicepresident Puigneró o de la pobra Elsa Artadi, entre els molts polítics que sufraguem no se sap ben bé per què, i més encara després del seu galdosíssim protagonisme en les mentides del procés.

Posats a demanar, els nanos de l’Ara haurien de denunciar els curiosos casos de contingències matrimonials que hi ha als alts càrrecs de la Corporació o dins d’aquesta curiosa andròmina que s’anomena Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Però tot això, ai las, deu ser quelcom que no toca quan t’han dit que ets candidata a presidir TV3. Mentre escric aquest article l’actual mesa del Parlament ha certificat que posa punt final als privilegis d’alguns funcionaris. Cal recordar que, a banda de Borràs, l’actual ens està format per autèntiques perles com l’exconsellera de malaltia Alba Vergés i Aurora Madaula, unes filles predilectes del 155 que ara podran campar lliurement pel país donant-nos lliçons de bondat. El millor de tot és que la tribu s’ho empassarà i, amb aquest narcisisme ètic tan nostre, encara tindrem la il·lusió de pensar-nos que som molt més decents que els espanyols.

La cosa els sortirà bé, i no només perquè la ciutadania s’ho acaba empassant tot, sinó perquè aquest suposat periodisme d’investigació i aquesta suposada plèiade de líders polítics aconsegueixen fer baixar el nivell mental de la política d’una forma tan espantosa que fins i tot la gent normal acaba emboirada; el seu èxit, al seu torn, també s’explica amb el fet que servidor hagi de destinar una tarda del seu geni a escriure sobre obvietats que no passen del parvulari. Felicitats.