Aquest article va d’un home intel·ligent que mereix l’èxit obtingut per la gran majoria dels seus productes audiovisuals, així com d’un dels pocs comunicadors de la seva generació que ha tingut la perícia de traduir la popularitat en fer pasta. A casa, mig ianquis d’esperit i poc tendents a l’enveja, lluny d’enutjar-nos, això del triomf aliè i del bitllet sempre ens ha posat botifarrons. A banda, jo he crescut amb Toni Soler; vaig afinar l’humor amb Malalts de tele i Minoria absoluta i, encara avui, alguns dels gags de Polònia em fan riure i pensar al mateix nivell del teatre satíric del nostre geni Boadella. Tot i dur-nos uns quants anys, amb en Toni hem compartit mestres i referents, és de les persones que m’aguantaria un àpat d’hores sense fer-me badallar i, salvat el petit detall de considerar-nos mútuament menyspreables, segurament coincidiríem en la majoria d’afers de la cosa pública.
D’ençà que començo a batre els ametllers i el present em regala més aviat poques sorpreses, he assumit que sempre serà millor disparar contra algú que valgui la pena que no perdre el temps masegant els defectes als coixos. Si avui escric sobre en Toni és, en definitiva, perquè el seu cinisme majúscul i la seva espantosa hipocresia, si més no, supuren neurona i gràcia. Bé, al gra. Com la majoria de l’elit periodística del país, Soler sap i ha sabut sempre de primera mà que la classe política catalana no ha tingut mai la intenció de culminar un procés cap a la independència. En Toni ho té clar, i no només perquè conegui bé el seu amic Junqueras, sinó sobretot perquè la toca en història de Catalunya i l’esperit mesell del seus protes. Sap, en definitiva, que els polítics d’ara només viuran per repartir-se les engrunes de l’autonomisme mentre aprofiten les llàgrimes de la repressió.
Malgrat escarneixi la majoria de polítics del país, sovint humiliant-los amb cruesa al Polònia, Soler no podria haver somiat mai conviure amb una elit de mandataris més adient al seu negoci. Justament perquè coneixia de primera mà la naturalesa satírica del procés, ha pogut fer que el seu fill televisiu predilecte visqui naturalment el trànsit d’instigar l’independentisme a criticar-ne els seus líders. En Toni, insisteixo, podria haver signat fil per randa moltes de les meves columnes, però ha preferit filtrar el seu credo d’un humor pretesament crític, car sap que la mascareta de la befa no farà pupeta a l’esperit dels llacistes que conformen la seva audiència. Després de la pantomima del 27-O, Soler podria haver aprofitat el seu rol comunicatiu i la informació que tenia per denunciar l’estafa i els seus falsaris portaveus, però ha preferit allargar la comèdia i continuar xuclant la mamella.
En aquest sentit, en Toni sap que la carta blanca li durarà molts anys, perquè els polítics també el prenen per inofensiu. Quan algú l’acusi de tou amb el poder, sempre podrà treure a passejar Jair Domínguez i Toni Albà perquè li excitin les padrines amb el seu humorisme de daga i punyal. Quan els nanos creuin el Rubicó de l’acarnissament, li diguin “puta” a Arrimadas o es passin de frenada amb els Mossos, ell posarà veu al seny, farà veure que els renya, i santes pasqües. Fins aquí, insisteixo, l’opció que ha triat Soler pot ser tan hipòcrita com es vulgui, però ningú li podria deixar de reconèixer molta habilitat. De fet, no seria ni el primer ni l’últim català que hagi omplert la faixa de bitllets agitant els instints revolucionaris de la tribu mentre n’explota la frustració. En això, en Toni sempre serà un convergent com Puigdemont; viu de l’èpica fins que ho puguis arribar a fer de la compassió.
El problema, com acaba passant massa sovint, arriba quan intentes elevar l’ètica privada a la cosa pública i, a banda de bufó nacional, et poses la mascareta de guardià de la moral per sancionar el veïnat de forma compulsiva. Quan Soler renya l’esfera tuitaire per assetjar aquest pobre noi d’en Joan Tardà, bloqueja sistemàticament qualsevulla persona que l’interpel·li, o l’acusa de formar part d’una espècie de carlinada negant-li el dret al debat, Soler demostra aquell esperit tan poca-cosa i cayetanesc de qui creu que el dret d’escarnir només és cosa seva i que això de la moral, faltaria més, és un afer molt seriós només quan tu ets l’autor de la broma. Res de nou sota el cel, perquè això ja ho havia inventat en Pujol; però si tota la teva carrera, Toni, ha d’acabar repetint la jugada amb l’Oriol de pal de paller i tu de guardià dels acudits, el viatge potser no mereixia gaire la pena.
Però tot això que us explico en Toni també ho sap perfectament, perquè la gràcia de tot aquest vademècum és que el motor últim de tota la seva ambició no és pas omplir la cartera, ni l’èxit professional, sinó conviure amb una personalitat molt petita que necessita constantment de l’aprovació. Fixeu-vos-hi quan veieu en Toni somriure les seves pròpies gràcies a l’Està passant i notareu com, sota l’aparent fesomia feliç, s’hi amaga una persona profundament acomplexada, que mai s’ha agradat quan es mira al mirall i que voldria ser Jon Stewart però és ben conscient que només és l’animador de la cort. Com que a casa som d’educació judeocristiana, aquestes coses també sempre ens acaben entendrint. De fet, Toni estimat, ja saps que només els enemics ens coneixen en la nostra profunditat més absoluta; jo he crescut amb tu i és per això que ara i sempre m’atorgaré el dret a glossar-te.
Però tot anirà bé, Toni, no pateixis. Com vas anticipar i sabies del cert, Catalunya ha decidit rendir-se i fer catarsi d’ella mateixa a base d’acudits per no assumir part de la veritat que aquests amaguen. Quan l’Oriol surti de Poblet (o els convergents continuïn amb la festa, tant li fot), podràs acabar la feina de la teva vida amb l’única gesta que encara et falta: la pasta ja la tens feta, i ara només et faltarà comandar la Corpo o fins i tot dipositar les natges en algun tron que et permeti continuar amb la il·lusió de l’autonomia i culminar una vida com déu mana, d’home de seny amb ínfules culturals. Te’n sortiràs, estimat, i per molt que avui t’enfadis llegint-me algun dia podrem saldar l’enemistat amb un dinar i segur que, ja ho veuràs, l’acabem brindant per la nostra lucidesa compartida. Perquè sortir-se’n no és el problema, Toni; l’únic problema, com saps molt bé, és poder dormir tranquil.
No t’odiïs per necessitar-me, Soler. I cuida’t molt, que el mirall et perseguirà allà on vagis, per molt que te n’amaguis.
PS.- Dimecres vinent, La Catalunya de Ricard Ustrell.