Ens ha passat a tots alguna vegada, especialment quan s’acosta la inexorable canícula i ―assetjats pel tedi de les vacances, amb la consegüent pruïja dels occidentals per omplir el temps d’absurdes activitats de lleure― ens adrecem a la persona estimada, tot dient-li: carinyo, què et sembla si aprofitem l’estiu per fer un curs de reiki plegats o, si vols, passem d’anar a l’Empordà, que ho fem cada any i, total, ara està ple de penya de l’Eixample; podríem marxar a Islàndia i així coneixem alguna cosa una mica diferent, no? Si el cònjuge és a la vora i tenim la sort de conviure amb una persona d’esperit estoic (que no hagi confós estimar-nos amb admirar-nos, per resumir-ho prest), aquesta ens respondrà estufant la galtera i cloent els ulls com si els amenacessin amb colònia, un rostre que, traduït al cristià vindria a dir quelcom semblant a: amor, si necessites un curs de reiki millor que et busquis un amant, que et sortirà més barat i ens anirà molt millor als dos; i l’Empordà a l’agost és una puta merda, ja ho sé, però és més escaient trepitjar i ajudar a destruir els nostres indrets espantosos que no pas colonitzar els de la resta del món, perquè els islandesos no tenen cap culpa del nostre tedi burgès.

Dissortadament, quan algun crani privilegiat de l’administració Torra va pensar en la genialíssima idea d’enviar una carta a Felip VI, signada pel 131 i els seus dos il·lustres antecessors amb l’objectiu de demanar-li audiència, no tenia aquest tipus de cònjuge o de simple amistançat a la vora. Creiem massa sovint que les nostres idees són brillantíssimes, i repeteixo que això de patir un cop de calor és cosa ben humana, però en un govern que es vol seriós hi hauria d’haver ànimes que emprin el barutell amb una mínima perícia. Ja no entro en temes de lògica molt bàsica, com que demanar-li cita a un monarca mentre vas publicitant la teva república (inexistent) pels racons del món no seria precisament una idea de geni. Però la lògica viu mal moments a l’univers processista i ara la qüestió és més de to, o més aviat podríem referir-nos al tuf que destil·la aquesta lletra, ferida per una prosa altament vassalla i prototípica dels revolucionaris que criden a la secessió mentre li exigeixen a la Corona “una monarquia moderna, constitucional i europea” que aspiri “a la fraternitat sense cap renúncia”. D’exigir la independència, ja ho veieu, hem passat a demanar cita al Rei i, per si fora poc, a fer-li classes de moral.

Devoreu aquesta carta i guardeu-la urgentment a l’arxiu dels despropòsits i de la insofrible triple moral dels nostres líders

Que els responsables de la Zarzuela enviessin la lletra dels presidents directament a la pista on Pedro Sánchez es filma quan fa running, després de passar-se uns quants minuts pixant-se de riure, podria considerar-se fins i tot un gest de magnanimitat. Perquè enviar una carta a Felip VI implorant audiència mentre encara no saps si hi vols coincidir físicament en la inauguració d’aquesta mandanga esportiva que faran a Tarragona, només es pot pair recargolant-se amb alegria. Perquè demanar al monarca espanyol que sigui valent i faci de mitjancer quan tu mateix has estat incapaç de fer cas als votants d’un referèndum que vas prometre d’aplicar sense excuses és per agafar singlot, de tanta riallada. Llegiu la carta, us ho prego, i aneu-vos deturant en els vinclaments capcots (Senyor, li diuen constantment els súbdits) i en les reverències, que acaben, només faltaria, amb el mot respectuosament. Devoreu aquesta carta i guardeu-la urgentment a l’arxiu dels despropòsits i de la insofrible triple moral dels nostres líders. Amb aquesta gent, fillets meus, quin serà el límit de la servitud voluntària? De quina gent t’envoltes, apreciat Molt Honorable, que et fa signar aquestes xarones capitulacions?

Aquesta prosa súbdita, estimat Quim, tu no l’editaries ni de conya. I faries molt bé, perquè fer el ridícul amb la lletra és el pas previ de fer-lo a la política. Tu ho saps perfectament. Reacciona, t’ho prego, que això fa molta, molta vergonya.