Farà cosa d’una setmana, perdent el temps i el poc que resta de joventut en un bar, vaig topar amb un col·lega del món plomaire que m’aconsellà adaptar-me d’una forma molt particular als nous temps de la pre-autonomia. Mig en broma, regant-ho tot amb Laphroaig, l’amic em va dir que encara era prou jove com per canviar de vida i reconciliar-me amb La Vanguardia i La Caixa (d’Alacant). "A Catalunya –reblà– tot acaba passant per can Godó i les torres negres de la Diagonal". L’anècdota no és gens arbitrària i respon a certa lectura amb què l’espanyolisme català intentarà subsumir els darrers lustres polítics del país com si, pels membres de la meva generació (Eixample, 1979), tot això del procés hagués estat com un darrer pecat de joventut que som a temps de corregir, de la mateixa faisó que, per a la quinta dels pares, el Maig del 68 fou un petit desvetllament després del qual tot va tornar a l’ordre del fer pasta, tenir hipoteca i segona residència.

Aquesta readaptació a l’ordre constitucional i a la sacralització dels tòtems periodístics i monetaris que garantien la Catalunya subsidiària d’Espanya, que ja és una realitat assumida al món de l’Esquerrovergència, permetria aquella cosa tan pujolista d’intentar normalitzar que això de la independència de Catalunya és un ideal pel qual val la pena lluitar però que, en el fons, és absolutament impossible. L’espanyolisme català (i els líders sobiranistes mesells) saben que els serà ben difícil readaptar al marc autonòmic el cervell de milions d’antics conversos a l’independentisme, amb la qual cosa malden per adoctrinar-los llegint el procés com un miratge simbòlic pel qual hom hauria de fer teràpia urgent. Has de canviar de vida serà la nova matraca psicologitzant de la rendició i mutarà el tòpic cursi segons el qual hom ha d’adaptar-se als nous temps, capgirant la dita al passat: a partir d’ara, fillet meu, el que has de fer és adaptar-te als vells temps.

A partir d’ara, fillet meu, el que has de fer és adaptar-te als vells temps

Lamento posar-me filosòfic, dispenseu; són coses de la professió. Ho posaré un pèl més assequible; l’espanyolisme català intentarà que això nostre dels darrers anys quedi com una baralla entre amics borratxos que s’han esbatussat sense saber gaire bé per què i que acaben abraçant-se i plorant com dos nens per oblidar els mastegots. Hi pensava ahir mateix mentre escoltava l’amical conversa radiofònica entre el col·lega Gabriel Rufián i en Xavier Sardà, una xerrada en què polític i periodista intercanvien morrejades com si la cosa fos més una date que no pas una entrevista. Mentre Rufián lloava el moderantisme de Sardà (“Junqueras ens ha recomanat que escoltem més els teus arguments”), el neo-tertulià agraïa el to d’en Gabriel recordant nostàlgic com, en un espai de 8TV, “em vas dir que tant de bo hi hagués més tertulians no independentistes com tu". Aquest amor forçat resumeix perfectament la retòrica de la reconciliació que ens ve d’Espanya.

Has de canviar de vida, tornar a somiar a escriure a La Vanguardia i aplaudir l’obra social de La Caixa (d’Alacant); aquesta serà la nova forma a partir de la qual et diran amablement que passis per l’arc de triomf l’1-O. Cadascú tindrà la seva particular fórmula de rendició, disfressada en l’idiolecte del guarir ferides, i l’adaptarà a allò que creuen que més et convé. Veurem coses extraordinàries, no en tingueu cap dubte, perquè això de Rufián i Sardà és només l’inici d’una operació de reconciliació de parelletes abans impossibles que deixarà en minúcies la premsa del cor. Som en una època de posar preu a les persones, en efecte, i tothom té preparada l’etiqueta que més té pinta d’escaure’t. Serà un dels pocs incentius dels avorridíssims anys que ens esperen: veure quants zeros poses a la teva dignitat i quines portes truques per buscar un rosegó de pa. Jo, de moment, no només no penso en canviar de vida sinó que, en termes generals, m’encantarà anar a pitjor.

Sí, he de canviar de vida, definitivament.