Resulta ben normal que, al país de la revolució dels somriures, un home volgudament repelós com ara Josep Borrell generi ganyotes d’incomoditat. De fa temps, a Catalunya tenim un Mandela a cada cantonada, i l’arrogància indissimulada de l’actual alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat casa ben poc amb el caràcter amansit de la tribu. A servidora, i per motius de solidaritat caracterològica, els homes poc modestos i desagradables sempre li han entendrit l’ànima; i més encara quan l’antic ministre sociata necessita un tant per cent ben ínfim de la seva murrieria per excitar el narcisisme victimari dels meus conciutadans. No fou el cas quan, abans-d’ahir, Borrell aprofità una roda de premsa per referir-se als líders que “fugen amagats dins d’un cotxe”, un implícit que invocava l’antic president d’Ucraïna, Víktor Ianukóvitx, i que la majoria de la secta del-món-ens-mira pensà inspirada en Carles Puigdemont.
A hores d’ara, carda una certa mandra explicar que les declaracions de Borrell, afortunades o no, recordaven el temps en què Ianukóvitx va fotre el camp d’Ucraïna després de la resistència de Maidan el 2014, una fuga que els capricis primaverals de la història han fet coincidir amb l’actual invasió per part de Vladímir Putin. Es poden fer totes les tesis doctorals del món sobre les comparances (ben traïdores, especialment en temps de guerra), però la majoria de corresponsals del món han recalcat la coincidència d’aquesta data. Però a Europa hi ha un estat d’excepció, que no només exercita l’analfabetisme més militant, sinó que, com passa sempre, s’ofèn i gesticula per salvar les pròpies vergonyes. Borrell no pensava en Puigdemont, però tant li fot; de fet, si hagués estat el cas, l’arrel del seu comentari no seria gens escandalós, ni molt menys fruit de la inexactitud.
Si la conciutadania dediqués el 3% d’exigència que té amb cada petarró de Josep Borrell a la seva classe processista, creieu-me, a hores d’ara Catalunya no només participaria en Eurovisió, sinó que en seria el país organitzador
Suposo que això d’indignar-se va per barris, car jo, posats a treure la bilis, prefereixo aplicar-la als meus correligionaris. I per molt inadequada que em sembli la retòrica borrelliana, encara em resulta més escandalós, i mira que ha passat temps, que el president Puigdemont declarés la independència del país, aturés la DUI apel·lant a un arbitratge europeu que sabia inexistent, se n’anés a dinar tan panxo amb els amiguis tot just el dia després i, encabada la cabriola, marxés del territori contravenint no només la seva paraula, sinó tots els compromisos parlamentaris que havia adquirit amb els seus votants en particular i amb el poble de Catalunya en general. Digueu-me perepunyetes, però l’escassa capacitat que em resta per enrabiar-me prefereixo dedicar-la a una classe política que tot just després de declarar Catalunya independent decidí marxar de finde amb la família.
Jo puc entendre que preferiu les insofribles salmòdies d’Oriol Junqueras a la fatxenderia de Josep Borrell i Fontelles. Però us demano que respireu i penseu una, només una cosa: Borrell mai no ha fallat al seu país. No va tenir cap inconvenient a afirmar que, com a capatàs d’Exteriors del govern espanyol, va dedicar un 90% del seu temps a lluitar contra la independència de la nostra tribu. I us diré que, per molt que em dolgui, fou un temps ben emprat i que ha servit, perquè aquí passem de l’1-O a assegurar la presència del català a Netflix... i als patis d’escola. De Borrell en podeu dir el que vulgueu, però ell ha guanyat. De fet, ell ens ha guanyat i, al meu immodest entendre, mereix molta més credibilitat que una classe política, la catalana, que només menteix quan obre la boca. Sí, estimats lectors. Puigdemont no va fugir dels espanyols, com us han explicat: s’escapà dels seus compromisos.
Si la conciutadania dediqués el 3% d’exigència que té amb cada petarró de Josep Borrell a la seva classe processista, creieu-me, a hores d’ara Catalunya no només participaria en Eurovisió, sinó que en seria el país organitzador. Però no, preferim abraçar les escorrialles d’una roda de premsa per veure-hi el mirall del nostre martirologi, quan si alguna cosa ens recorda la presència de Josep Borell al cenacle més alt de la diplomàcia europea és la nostra espantosa i nauseabunda derrota. Ell mana, nosaltres no. Ell decideix, nosaltres no. Nosaltres tenim la guarderia de Pere Aragonès, el metavers del pobre Puigneró i un antic president que, després de jurar que resistiria al Parlament, va prometre que hi tornaria per ser investit; encara esperem. Suposo que totes aquestes frases et semblen tan desagradables i prepotents com Borrell. Doncs només tens un problema: són la puta veritat.