La joventut del president Aragonès (38 anys) resulta un avantatge molt aclaridor per veure com funciona l’ànsia de poder a Catalunya i quina és la rapidíssima força amb què els partits catalans trinxen l’ànima dels polítics. Quan era encara més caganiu, i una de les ànimes de les JERC, el 132 havia flirtejat amb un nucli alternatiu d’ERC on s’amagaven Uriel Bertran i Elisenda Paluzie, un grup de clarividents que treballà perquè les bases dels republicans passessin del “sí crític” a votar “no” a l’Estatut vigent (i escapçat). Quan Aragonès va veure que aquests polítics acabarien arrasats per la maquinària de Joan Puigcercós, no va tenir cap mena de problema a posar-se la corbata i començar una carrera política d’empassar-se gripaus per tal d’arribar a la trona. A Catalunya, ja ho sabeu, qui obeeix i sap ser discret quan toca sempre acaba cantant bingo.
Estic segur que si es consultés als militants d’Esquerra sobre el nou gir pragmàtic dels republicans, la majoria de les bases, especialment els més veterans, no tindrien cap problema a girar l’esquena a la cúpula del seu partit. En això, Junqueras va aprendre molt bé de Pujol que el millor que hom pot fer amb la militància és intentar que no voti mai i que només acati les decisions de l’Olimp. Això s’ha vist perfectament en la martingala que Jordi Sànchez va proposar fa ben poc als conciutadans que tenen carnet de Junts pel Sou: poder votar el pacte de Govern segellat amb Aragonès... però sota la condició d’investir-lo igualment. Això de votar un quelcom amb un resultat determinat és un abracadabra sensacional i, quan no em fatigo de titllar de convergents els juntistes, és per detalls entranyables com aquest: “Voti, voti, senyora Remei, que ja decidirem nosaltres”.
Mentre els polítics reclamaven que el món ens mirés al crit de “volem votar”, la seva lògica interna renegava de la consulta a la militància d’una forma quasi estalinista
Les anècdotes són categoria: és fàcilment comprovable com, a mesura que ha avançat el procés, la maquinària dels partits catalans s’ha fet més dictatorial. Mentre els polítics reclamaven que el món ens mirés al crit de “volem votar”, la seva lògica interna renegava de la consulta a la militància d’una forma quasi estalinista. En això, Esquerra s’hi ha doctorat, perquè d’ençà que Oriol Junqueras n’és president, el rumb del partit només compta amb l’assessoria de l’Esperit Sant. Junts va fer algun intent de primàries altament surrealista, on els futurs consellers d’aquest nou Govern es van presentar en territoris allunyats de la seva residència amb tal de sortir igualment escollits com a diputats. Ara s’entén per què quan Jordi Graupera va demanar a convergents i republicans fer unes primàries obertes per guanyar Colau a l’Ajuntament de Barcelona els partits callaren com putes.
Les bases independentistes han arribat a tenir una existència pràcticament fantasmagòrica. Ningú sap què pensen, si els sembla bé el nou pacte de Govern i, de fet, ni el mateix Indiana Jones ressuscitat ha aconseguit trobar-ne algun rastre. S’accepta amb naturalitat, per exemple, que la militància no tingui cap mena de poder decisori en nomenar consellers. Al seu torn, com és el cas d’Elsa Artadi, hom es mira des de la graderia i amb sorpresa com la principal negociadora de Junts aconsegueix segellar el pacte de govern per, al primer minut, cardar-ne el camp com si fos el camp de batalla i tornar a la pau de l’Ajuntament de Barcelona, un indret on encara et deuen controlar menys i és més fàcil continuar fent veure que treballes. De tot això què en pensa, la militància? De fet, hi ha algú més enllà de les cúpules dels partits? La gent que paga el carnet... té veu? Hola?
Com deia a l’inici, l’actual propietari de Sant Jaume és un exemple claríssim de com es pot passar, en poquíssims anys, de l’ardidesa de les bases d’un partit a l’art de viure’n fins arribar al cim de la Generalitat. L’exemple és positiu, especialment pels polítics del futur que ara encara són a l’adolescència, perquè com més clar vegin que un polític que es ven l’ànima a la cúpula tard o d’hora ho farà a Espanya, millor que millor.
