Ahir el president Torra va presentar un pla de govern d’autèntic estadista, una continuació èpica de la seva memorable xerrada al TNC, probablement el millor discurs que hem escoltat en aquest compàs d’espera entre la post-autonomia i la pre-independència, un full de ruta salpebrat amb la recuperació de les lleis socials i l’adequació de la política a les noves tecnologies que només podríem adjectivar com a visionari. Després de l’extraordinari Fòrum de les Cultures, que omplí de shawarmes nostre esplèndid Besòs, el 131 anuncià la creació d’un Fòrum Cívic i Social Constituent que marcarà les bases de la futura Constitució catalana, una carta magna en la qual, per primera vegada en la història, tothom hi podrà participar obertament amb aportacions, precs i preguntes (es veu que la que escriví Santiago Vidal ja ha passat a millor vida, però això és tema menor).

Ho tenim a tocar. Amb l’aplicació de l’agenda social, a partir de la qual es garantiran drets bàsics com ara la consulta mèdica o l’habitatge, la base de l’independentisme s’eixamplarà fins a arribar pràcticament al vuitanta per cent de la població (qui no vol casa o metge de gratis, senyora?) i, d’aital faisó, acabarem amb el globus de l’independentisme màgic que amb tanta ciència està punxant l’estimable Joan Tardà, que quedarà igualment eixamplat de goig. Serà així, insisteixo, com la sòlida majoria independentista s’empassarà l’univers dels comuns i, mercès a l’esforç mitjancer de Gabriel Rufián i de Carles Campuzano, Pedro Sánchez no tindrà més remei que indultar els nostres presos i convocar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. De fet, Puigdemont s’erra demanant una votació pactada: serà el propi Sánchez qui, de genolls, ens el regalarà de franc.

No sé com he pogut dubtar tant de temps d’aquesta victòria segura. Aquesta Diada d’enguany, ara sí que us ho asseguro, haurà estat la darrera

Previ a tot això, abans us heu de preparar per a l’embat que significaran les properes eleccions municipals a Barcelona, on ERC ha tingut la sagaç dignitat de presentar un candidat preparadíssim i coneixedor del terreny com és Ernest Maragall. De fet, cal que el sobiranisme deixi de banda les seves diferències i, com va recordar la col·lega Pilar Rahola al FAQS de TV3, el PDeCAT ha de cedir el lideratge a l’antic arquitecte de l’ajuntament senyera del PSC i complementar una llista única que seria del tot imbatible a la capital. Vist que el maragallisme és la referència, que hi posin a Ferran Mascarell, que sempre queda bé, i que es complementi la candidatura amb el retorn de Joan Clos, Jordi Mercader i, a tall de llacet simbòlic amb l’olimpisme norantenc de la capital, els medallistes Fermín Cacho, José María van der Ploeg i Conchita Martínez. També, si està disponible, jo comptaria amb Baltasar Garzón, que coneix l’independentisme com el palmell de sa pròpia mà.  

Amb la capital guanyada, i quan Ada Colau s’hagi de dedicar inexorablement a tornar a la facultat de Filosofia a acabar els putos crèdits de lliure elecció, el país lliure només serà cosa de mesos. No sé com he pogut dubtar tant de temps d’aquesta victòria segura. Aquesta Diada d’enguany, ara sí que us ho asseguro, haurà estat la darrera. El proper 11-S, ja ho veieu, podrem finalment anar a la platja amb la nostra insofrible família respectiva. De moment, si obriu la finestra del saló de casa, de ben segur que podreu veure Ítaca, tota resplendent, esperant-nos. Ens en sortirem!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat