Derrotat l’independentisme, a Catalunya només s’hi podrà fer simbologia política de tres al quarto perquè la penya continuï exercitant-se en l’esport nacional de l’ofensa. Això explica que els líders de la tribu visquin molt més preocupats per tot allò que denota el seu discurs, la seva aparença física o fins i tot sa vida quotidiana que no pas els principis morals que sustenten llur obra de govern. Així fenòmens aparentment intranscendents, com ara la variació de gènere amb què la cantatriu Magalí Sare deformà un vers d’Els Segadors (que va cantar amb la lletra “ara és hora segadores”) durant la presa de possessió del president Pere Aragonès, podran agafar la volada d’un petit incendi que l’actualitat canviant ja s’ocuparà d’aniquilar en poques hores. A unes elits que pretenen derrotar els anhels llibertaris de la gent adormint-li les neurones, les discussions de petarró ja els convindran.

A servidor, que creu en la lliure voluntat dels artistes per fer el que els surti de la pebrotera i de la xona, el canvi el va sobtar de seguida per una qüestió de bon gust purament musical-textual: com pot entendre fins i tot una tàpia, el verset “Ara és hora segadores” trenca la uniformitat accentual de la lletra ben tramada per Emili Guanyavents (que fa acabar la bella melodia d’orígens populars canonitzada pel compositor Francesc Alió en un mot agut als primers versos de cada quarteta: “triomfant” a la primera i “enemic” a la tercera). Hom pot cantar “ara és hora segadores” a la segona sense trencar l’heptasíl·lab del vers, però ha d’estrafer el mot “segadores” accentuant-ne quasi per igual les síl·labes “o” i “es” com si el mot fos agut; conscient del pecat sonor, Sare allargà la primera “o” amb una appoggiatura aflamencada, tot acurtant al màxim la segona, per dissimular.

El canvi té certa gràcia, perquè en el seu darrer i excel·lent disc (A boy and a girl) la cantant interpreta dos lieder magnífics de la tradició germànica ―Daß sie hier gewesen de Franz Schubert i Morgen! de Richard Strauss― i, malgrat que les meravelloses versions que fila amb el guitarrista Sebastià Gris són d’una modernitat esclatant, en cap cas s’hi altera el gènere dels mots escrits pels poetes Friedrich Ruckert i John Henry Mackay (en el segon cas, l’alemany permet el plural neutre). De fet, fins i tot en interpretacions lliures d’un text carregat de simbolisme, com ara la bella versió reggae que Serge Gainsbourg va fer de “La Marsellesa” al disc Aux armes et cætera, l’himne francès hi surt retallat, però no pas alterat en un sol mot. Dit això, cantar “segadores” per recalcar la invisibilitat forçada de la dona en allò referent a la nació, reforça positivament la feminitat?

Sospito que al masclisme ja li va bé que la tribu es passi el dia dirimint entre “segadors”, “segadores” i “segadoris” mentre així no es parla de la dictadura estètica que pateixen les dones si volen fer carrera musical o de la majoria dels seus caixets, que són notòriament menors als dels homes

Entenc que moltes companyes de la professió musical s’exclamin de l’enrenou per un canvi menor protagonitzat per una dona quan en gales governamentals del Govern s’hi han colat trunyos musicals de considerable envergadura, com quan el pobre Lluís Llach va cantar a cappella la seva pròpia Venim del nord, venim del sud oblidant-se de la lletra, per coses de l’edat. Com deia a l’inici, parteixo del principi de lliure creació de l’artista, tot i pensar que la versió de Sare hauria reivindicat igualment la tasca de les nostres cantatrius mantenint la lletra de l’himne intacta. De la mateixa forma, opino que, sota l’establiment del femení genèric i d’altres mandangues, els nostres polítics estan perpetrant la figura del patriarcat tradicional d’una forma molt perversa: per molt que uns senyors decideixin tenir una consellera de feminismes xupi-guai, si només ho trien les tites, seguirem igual.

Si una artista considera que canviar de gènere “segadors” i no “enemic” al nostre himne li va bé per explicar que les dones també són poble i revolta, per molt que la cosa pequi de poc musical, endavant! A mi em sembla que la presència d’una dona cantant l’himne sense canvis i amb una major sobrietat encara tindria conseqüències més efectives. Però aquí, insisteixo, mana l’artista i qui s’ofengui o es faci el pureta excessivament ja té dues feines. Dit això, sospito que al masclisme de tota la vida ja li va bé que la tribu es passi el dia dirimint entre “segadors”, “segadores” i “segadoris” mentre així no es parla de la dictadura estètica que pateixen les dones si volen fer carrera musical, de la pressió que reben les cantants per mantenir-se amb un cos de model, sovint sacrificant la seva salut o, ja que hi som, de la majoria dels seus caixets, que són notòriament menors als dels homes.

Però d’això, com la majoria de coses importants, no en parlarà ni déu. I així, dissortadament, anirà passant aquesta legislatura i el futur polític immediat. Ens entretindrem en la simbologia light, mentre el sotabosc de tot plegat (a saber; que l’enemic continua essent el mateix) romandrà intacte i la falç continuarà al calaix de la tercera via soterrada per la taula de diàleg. I mira que ens aniria d’allò més bé un grup de segadores disposades a vessar tota la sang que calgui.