Vivim aquell instant deliciós de la política en què, no saps ben bé com, l’eufemisme i la retòrica s’apoderen de la majoria de líders del país, fent arribar la venda de motos a proporcions oceàniques. Així ha succeït amb la investidura de Carles Puigdemont que, de desafiar l’Estat i la calma funcionarial de la virreina Soraya, ha passat a conformar una marató de la lítote i l’atenuació verbal amb l’únic objectiu de no dir les coses pel seu nom. Fa quatre dies, els diputats electes s’omplien la boca amb la paraula restitució i es dirigien a les urnes imposades per Rajoy el 21-D amb l’ànim de recuperar la Generalitat legítima: doncs bé, tot aquell heroisme ha acabat perbocant-se en idees de bomber com ara l’elecció del president a l’exili a través d’una assemblea d’electes. De poder restituir el 130 al Parlament, ja ho veieu, hem passat novament a la celebració de botifarrades simbòliques.

Amb la investidura de Puigdemont passarà el mateix que amb el 9-N, quan Mas va preferir tramar una festa noucentista (copyright, Enric Vila) per acontentar Duran i Lleida i Joan Herrera que no pas fer un referèndum vinculant. Som exactament al mateix rasant: els nostres líders podrien desafiar el poder espanyol investint Puigdemont, però semblen decantar-se per organitzar una calçotada popular a Brussel·les, fent veure que s’honora l’exili del president amb un càrrec simbòlic i així provocar que el seu piset belga s’acabi convertint en un indret de peregrinació indepe on posar-hi flors, a l’espera de fer-lo eurodiputat. Diguem-ho pel seu nom: no investir el president que han escollit els catalans és, a banda d’incomplir novament una promesa electoral, reafirmar encara més la vigència de l’article 155, per molt que la mona es disfressi de metàfores i de tota quanta frase feta.

La investidura simbòlica només pretén aparcar Puigdemont i retornar l’independentisme a l’ètica de Santi Vila

Espero que els diputats realment independents de Junts per Catalunya sàpiguen que renunciar a Puigdemont no només els enfonsarà encara més en l’autonomisme, sinó que esdevindrà ràpidament el pas previ perquè la Convergència de tota la vida els acabi absorbint sense pietat (la prova del cotó és que ni els consellers del PDeCAT ni Jordi Sánchez volen sentir a parlar d’unes noves eleccions). Si Puigdemont no és investit o l’independentisme renuncia al candidat escollit pel poble i la seva força política es perd gradualment en la distància belga (com sempre passa quan s’abandona la seu física del poder), la coalició juntista es veurà relegada ben aviat a convertir-se en una màquina més de repartir càrrecs en el marc d’un Parlament que legisli sobre les engrunes. Per molt que es guardi un lloctinent a la presidència, manaran els de sempre.

Artur Mas ho va advertir als juntistes amb idioma velat i convergent, quan perpetrà el seu segon pas-al-costat: si Puigdemont era generós (traductora: si fotia el camp sense molestar gaire), Junts per Catalunya seria el nou vaixell insígnia amb el qual el centre dreta pretendria eixamplar la base indepe. La investidura simbòlica només pretén aparcar Puigdemont i retornar l’independentisme a l’ètica de Santi Vila. Espero que a Junts per Catalunya ho tinguin ben clar i no els aixequin la camisa, perquè cal reconèixer-los que d’això en són autèntics especialistes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat