Diumenge passat vaig pescar una piulada del professor Salvador Cardús que resumeix perfectament el xantatge moral processista: “Els qui per moltes raons i molt legítimes no aneu a la mani del 11-S –escrivia el sociòleg– l’endemà, l’unionisme és qui tindrà els altaveus per explicar-ne els motius que més li convinguin.” El primer comentari que mereix l’arenga té d’una lògica tan minyonívola que quasi fa rubor d’escriure; car –per molt que la manifestació de la propera Diada sia un èxit de crítica i públic, fins i tot en el cas que les multituds enfervorides brollin de la plaça Espanya com l’escuma d’un sortidor màgic– la premsa unionista, com és tradició obligada, ja s’encarregarà de minimitzar el fet. Per molt que Barcelona es tenyeixi de groc, en resum, no imagino ni la Griso ni la Quintana afirmant l’endemà: “son muchos, joder: nos han ganado”.

La dinàmica de fons del tuit, a banda de continuar sense entendre res del caràcter enemic, amaga la perversa tesi segons la qual cal assistir obligatòriament a tota quanta congregació independentista no pas pel seu valor o utilitat intrínsecs, sinó per negar als rivals la satisfacció del fracàs aliè. No crec que el doctor Cardús pensi que, el dia 12 al matí, tres quarts dels espanyols es llevaran ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora, i amb la mateixa avidesa amb la qual hom consulta la Quiniela per saber el resultat quantitatiu del marasme humà de Barcelona. Aquest esperit naïf podria ser excusable, però allò realment preocupant (i més encara eixint dels dits d’un intel·lectual competent de la tribu) és aquesta tendència xantatgista, si m’excuseu la metàfora fàcil, a avergonyir els absents de la classe sense preguntar-se abans si el professor és mereixedor que molts alumnes fotin campana.

Passi el que passi després de la Diada, no hi hauria cosa més terrible que imputar el fracàs de la partitocràcia a la ciutadania

Una ciutadania que es vulgui independent no pot obrar de forma racional si viu obsessionada amb allò que dirà la premsa espanyola. Jo me’n guardaré molt de dir a la penya a on ha d’anar i d’on s’ha d’absentar, però no cal haver guanyat el Nobel per saber que la cagalera d’enguany per la possible punxada de l’11-S respon únicament al cinisme d’uns partits independentistes que no solament duen molts anys acostumats a influir en l’ANC, sinó sobretot a traficar amb les il·lusions de la societat civil. Allò que la partitocràcia indepe tem realment no és la participació ni la reacció salivant dels mitjans mesetaris, sinó que a la manifa –sigui massiva o no– s’hi expressi qualsevulla crítica al ridícul que duen uns quants mesos protagonitzant; als partits no els esglaia que hom canviï manifestació per platja, sinó la mera existència de participants o absentistes crítics i desvetllats.

Passi el que passi després de la Diada, no hi hauria cosa més terrible que imputar el fracàs de la partitocràcia a la ciutadania. Perquè si la manifestació d’aquest any té menys assistents serà responsabilitat d’uns líders que han mentit repetidament els seus electors i que, ai las, tenen el magí tan curt que no arriben a entendre que la gent, de tanta mandanga, ja n’estigui fins la pebrotera. I si l’electorat comença a reaccionar contra la cara dura dels seus representants, amic Cardús, imagina’t si els la porta fluixa el que diguin els altaveus estrangers. Pareu de traficar així amb els sentiments, us ho prego, i deixeu que els ciutadans facin i pensin el que vulguin.