Divendres passat, minuts abans de començar el concert inaugural de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya a l’Auditori, els responsables de l’equipament van projectar el vídeo de presentació de la temporada, un clip de quasi un minut en què, amb l’estimada K. 183 de fons, es parlava dels sentiments de l’odi i l’amor que vertebren la temporada amb una prosa xarona i un munt d’aquelles preguntes barates dels anuncis de compreses (“quantes vegades has assaborit la ràbia?”). Mentre guaitava l’audiovisual encastat a l’orgue inexistent de la Sala Pau Casals (un vídeo que, com tot producte cultural, perpetrava aquella conya inclusiva de posar-hi un negre, un nano down i un pobre tolit), barrinava en com la música continua captant amb exactitud l’esperit d’un moment històric i pensava que no és cap casualitat que la majoria d’equipaments públics de la capital hagin triat el llenguatge de les emocions com a eix de la seva programació.
Reduir-ho tot a l’univers emocional és una de les especialitats de la tribu i una de les conseqüències més palpables del procés ha estat justament filtrar qualsevol de les aspiracions polítiques dels catalans en les emocions i en la bondat (“el junquerisme és amor” i etcètera), estalviant-se així d’elaborar un autèntic discurs de poder amb implicacions d’ambició. El català prototípic d’avui és un ésser permanentment ofès que viu amb una absoluta incredulitat el fet que el món no acabi de reconèixer el seu inqüestionable esperit bondadós, un individu amb les emocions tan prostituïdes que, en la música i en la política, s’ha avesat a les consignes més banals per anar tirant. De fet, si d’alguna emoció caldria parlar a la conciutadania és de la manca d’amor propi, que no és una forma d’orgull de qui se sent permanentment ferit, sinó una espècie d’individualisme per agafar trempera i evitar que les forces del mal t’acabin comprant per quatre duros.
Reduir-ho tot a l’univers emocional és una de les especialitats de la tribu i una de les conseqüències més palpables del procés ha estat justament filtrar qualsevol de les aspiracions polítiques dels catalans en les emocions i en la bondat
El que explico es veu perfectament en els nostres joves, unes generacions que han caigut en la trampa de sentir-se tan precàries, sense esperança i orgulloses de la seva condició de losers, que el poder els ha pogut anar comprant un per un sense despentinar-se gaire. Fa pocs dies, un article de servidora explicava el cas d’un bon amic a qui la roda del poder era a punt d’absorbir per quatre duros. Si aquell text meu ha servit per posar-lo en la diana dels imbècils de Twitter i evitar que els convergents me’l comprin com volien, doncs ja em puc morir tranquil i que visqui la meva prosa. Fa dies que el jove en qüestió no m’escriu i suposo que passarà algunes setmanes fent-se l’enfadat, però amb el temps veurà que li he fet el favor de la seva vida i, si em llegeix (que ho farà), li recomano que es deixi d’hòsties, cultivi l’amor propi i faci l’única cosa que he fet bé a la meva vida: fotre les natges a la biblioteca de l’Ateneu i estudiar-hi tantes hores que acabin empedrades.
Tot això ho escric sense cap mena de paternalisme. A mi, en el fons, m’ha sobrat molta xuleria i m’ha mancat una bona dosi d’amor propi. Amb la meva parsimònia i el meu espantós anar tirant n’he tingut prou per convertir-me en l’articulista que escriu més bé del país, però la meva militant droperia i un autoodi molt d’estar per casa m’ha impedit fer una obra filosòfica i literària transcendent. Per fortuna, encara tinc prou temps com per escriure alguna cosa que valgui la pena i, ara que per temes professionals llegeixo les salmòdies que escriuen els meus professors i coetanis, constato que superar el llistó tampoc em serà gaire difícil. De moment, he aconseguit no prostituir les meves emocions, evitar que el poder m’acaroni les galtes i sortir indemne de la meva pròpia follia mortal. No és poca cosa, però també sé que si no demostro quin és el meu poder de veritat, les ganes d’extingir-me i fer-me mal tornaran a apoderar-se dels meus ulls a la que badi una mica.
Ara que he salvat un amic podria seguir amb el propi exemple i salvar-me a mi mateix sense caure en els discursos xarons que condemno quan filosofo, cultureta de mi, a les sales de concert. Aquesta serà, en efecte, la meva lluita.