Una de les normes fonamentals de l’art de la guerra aconsella conèixer molt bé el teu enemic abans d’entrar en batalla. Aquest, segurament, ha estat el principal defecte del procés d’independència que ha derivat en la present neoautonomia. No penso només en l’error d’infravalorar les capacitats repressores d’Espanya quan aquesta veu amenaçada la seva integritat territorial (policials, judicials, etc.), sinó també la idea post-21-D segons la qual, si el sobiranisme desescalava la seva intensitat, l’Estat també aturaria màquines: contràriament, quan hom afluixa incentiva encara més la repressió dels seus aparells ideològics. Aquesta darrera idea es va exemplificar políticament en la famosa tesi de renunciar a la via unilateral per eixamplar la base: com s’ha vist, fent concessions i fent bona cara a l’Estat només aconsegueixes que s’enfurismi encara més.

Seguint aquesta ideologia perversa, Convergència i Esquerra investiren Pedro Sánchez, afirmant que la caiguda de Rajoy implicaria una situació de relaxament institucional més propícia per a presos i exiliats. Ben al contrari, l’Estat s’ha radicalitzat, Aznar ha tornat per jacobinitzar encara més el conservadorisme espanyol i la ultradreta ja té carta blanca per entrar a parlaments i institucions. Però hi ha una cosa molt més important que tota aquesta politiqueta, i que continua escapant-se fins i tot als independentistes més sagaços: l’onada de repressió que es prepara per continuar criminalitzant l’independentisme no és només cosa d’un partit espanyol, és una qüestió d’Estat. Ho demostren, per posar un exemple ben conegut, les recents detencions d’alcaldes de la CUP i d’un fotoperiodista pel simple fet d’haver exercit el seu legítim dret de manifestació. 

Aquesta és la segona part de l’A por ellos, una onada repressiva que potser no serà tan visible o sorollosa com la de les porres de l’1-O, però que, pel seu caràcter de micropoder i de gota malaia, ja no podrà aturar-se fent guàrdia en un col·legi electoral o a base de manifestacions, per massives que siguin. Ens vam passar molt de temps discutint si els independentistes havíem d’anar encaputxats o a cara descoberta pel món, quan qui du sempre caputxa i es permet retenir ciutadans sense ni identificar-se, ara com ara, només és la policia espanyola. Mentre el sobiranisme estigui focalitzat en l’alliberament dels presos i el judici de l’1-O, l’Estat anirà fent, sovint sense que ni els ciutadans de Catalunya notin el seu poder opressor. Si per reprimir cal violentar la mateixa llei, ho faran: amb els bascos no van tenir cap problema per travessar tots els límits i al final els va sortir prou bé.  

Però no tot són mals presagis, estimats lectors; fins i tot el plom d’en Manuel Milián Mestre s’ha atrevit a dir fa ben poc que Madrid tracta Catalunya com una colònia. Potser si te n’haguessis adonat abans, Manolo, tindries una panxota menys curulla, però podries anar pel món amb molta més dignitat. Ara només et falta admetre que som un poble ocupat, en què un jurista no pot entrar en una comissaria de policia emprant la nostra llengua, i ja ho tindríem. A la propera vida, reacciona abans, Manolo.

Bernat Dedéu
Opinió Els límits de l’humor Bernat Dedéu