Santpedor, 6 d’abril de 1809. Fa 217 anys. Isidre Lluçà Casanoves, el Timbaler del Bruc, moria al llit de casa seva a causa del tifus. El decés de Lluçà, de disset anys, desmenteix la figura del nen innocent i desarmat que, deu mesos abans a la batalla del Bruc (6 d’abril de 1808) i amb el sol repic del seu timbal, hauria conduït els seus a la victòria. En el moment de la batalla, Lluçà seria un noi de setze anys i en aquell context històric i sociològic ja no era un nen, sinó un fadrí, és a dir, un home en edat de casar. Si el Timbaler del Bruc és tan sols la fabricació d’un mite i el relat de la seva existència és tan sols una tradició sense fonament històric, va existir en algun moment un veritable timbaler en aquell conflicte? I, si és que sí, on era i qui era el veritable timbaler que va inspirar el fals mite del Timbaler del Bruc?
Primer fals mite: l’ascens de Ferran VII al tron
Per entendre la fabricació de la figura del Timbaler del Bruc —i l’assignació d’aquest paper a Lluçà—, ens cal entendre el context en què es va produir aquell fenomen. Poc abans de la batalla del Bruc, s’havien produït dos fets que són fonamentals per a contemplar l’escenari en tota la seva amplitud. El primer, el Motí d’Aranjuez (19 de març de 1808); és a dir, el cop d’estat perpetrat per les classes més reaccionàries de la Cort —l’aristocràcia latifundista i les jerarquies eclesiàstiques— i liderat per Ferran —príncep d’Astúries— contra els reis Carles IV i Maria Lluïsa —els seus propis pares— i contra el primer ministre Godoy. Els reis serien destronats i expatriats del Regne espanyol —juntament amb Godoy— i el príncep d’Astúries seria coronat pels colpistes i s’asseuria al tron com a Ferran VII.
Segon fals mite: una acció patriòtica contra la política profrancesa de Godoy
Carles IV, Maria Lluïsa i Godoy formaven un triplet que anava molt més enllà de la cancelleria. Alguns historiadors sostenen que Godoy va ser l’amant de la reina... i del rei!!! Alguns ambaixadors europeus a la Cort de Madrid deixarien escrit que els plançons de la família reial nascuts durant el govern de Godoy (1792-1808) tenien més semblança amb el ministre que amb el rei. Aquest no era el cas del colpista Ferran (1784), però també és cert que quan va morir la reina (1819) va confiar al seu confessor que cap dels vint-i-un fills que havia tingut (catorze nats i set no-nats) era del rei. El clima dissolut que dominava l’alcoba real i que alimentava el poder de Godoy (especialment odiat per les reaccionàries oligàrquiques cortesanes) seria la causa que provocaria el cop d’estat. La política profrancesa de Godoy només era un pretext.
El timbaler de l’exèrcit revolucionari francès
Godoy va ser un polític mediocre i ridícul, però no va ser el dirigent traïdor i derrotista que alimenta el segon fals mite. I la prova n’és que el 7 de març de 1793, dos mesos després que la Convenció guillotinés Lluís XVI i proclamés la I República (gener, 1793), però quinze anys abans del cop d’estat de Ferran VII (març, 1809), va declarar la guerra a França. El general espanyol Ricardos iniciaria les hostilitats amb l’ocupació del Vallespir i del Rosselló. Però el general Dugommier —cap militar de la República francesa als Pirineus— concentraria el seu exèrcit a Limós, a vint-i-cinc quilòmetres al sud de Carcassona (1 d’abril de 1793), disposat a contraatacar. En aquell exèrcit hi havia un nen de deu anys anomenat Pèire Bayle, que era el timbaler d’aquella formació militar i que era fill i germà de dos sotsoficials d’aquell mateix exèrcit.
L’autèntica història del ressò del timbal
Dugommier va neutralitzar l’ofensiva de Ricardos i el va obligar a recular. Passat un any (abril del 1794), Ricardos havia mort a Madrid i el seu exèrcit havia cedit tots els guanys inicials. El 30 d’abril de 1794, Dugommier ordenaria a un cos del seu exèrcit passar pels Pirineus, del Voló (Rosselló) a la Jonquera (Empordà), i en passar pels congosts de les Alberes ordenaria que els timbalers, entre ells Pèire Bayle, repiquessin amb totes les seves forces. El ressò dels timbals produït per les parets dels congosts formaria una persistència acústica que crearia la sensació de ser un exèrcit molt nombrós —amb l’evident objectiu de dissuadir els espanyols d’un atac en un escenari de difícil defensa (el trànsit per un espai encaixonat). Dugommier atribuiria l’èxit d’aquella operació a aquella estratègia. Catorze anys abans de la batalla del Bruc!!!
Pèire Bayle, l’autèntic timbaler
Aquella estratègia, per enginyosa més que per èpica, seria molt comentada a totes les acadèmies militars i a totes les cancelleries d’Europa. I la seva història transcendiria a les societats europees del moment. De tal forma que, quinze anys després (1809), Francesc Xavier de Cabanes, militar català partidari del règim reaccionari de Ferran VII, s’inspiraria en la figura dels timbalers de l’exèrcit revolucionari francès —i especialment en la de Pèire Bayle— per crear el doblement fals mite del Timbaler del Bruc. Fals perquè en aquella batalla del Bruc (maig, 1808) no s’ha demostrat que hi hagués cap timbaler infantil —en cap dels dos bàndols en combat— i perquè va assignar el paper de timbaler a un noi que, si realment va participar en aquella batalla —hi ha dubtes—, ja feia anys que havia superat la infantesa.
Què va passar amb Pèire Bayle i amb Dugommier?
La confirmació de l’existència i de la història de Pèire Bayle és fruit de la investigació de l’historiador André Bénabid —de remot origen familiar sefardita i coronel d’artilleria de l’exèrcit francès— a partir de l’estudi de la correspondència de Dugommier amb la cancelleria republicana de Robespierre. Aquesta correspondència revela que Pèire Bayle, l’autèntic timbaler, havia nascut a Torrelhas (Aude, Occitània) el 8 de febrer de 1783 i que havia caigut ferit de mort al camp de batalla (per la metralla d’un obús) l’1 de novembre de 1794, a Biure d’Empordà. Tenia onze anys. I el general Dugommier cauria tres setmanes després (18 de novembre de 1794) al camp de batalla de Sant Llorenç de la Muga (Empordà).
Dugommier va escriure una Mémoire sur la Catalogne —un diari de guerra en el qual defensava l’annexió de Catalunya a la República francesa sorgida de la Revolució— i hi deia: “Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l’Espagne. Il a toujours aimé la liberté” (‘El català és valent, actiu, laboriós, enemic d’Espanya. Sempre ha estimat la llibertat’). Potser era això el que Cabanes volia ocultar quan va fabricar el seu fals timbaler.