L’absoluta desaparició dels diminutius en l’ús de la nostra llengua (en especial a les converses telefòniques i en les seccions meteorològiques dels mitjans de comunicació catalans), que el Parlament promogui una llei per la qual prohibeixi l’existència del fil musical a qualsevol establiment o botiga del país, que els actors de la tribu abandonin l’espantós costum de sortir de l’escenari fent saltirons quan el públic els aplaudeix, que l’Enric Casasses o en Lluís Solà guanyin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i que li retirin el més alt guardó nostrat a ploms inaguantables com ara Isabel-Clara Simó o Josep Massot, que durant la Diada de l’11-S els manifestants catalans vagin irats a les seus dels partits polítics independentistes i els recriminin haver-los mentit sistemàticament des de l’any 2010, que tornin els braus (en tant que tradició netament i inequívoca catalana), que Jordi Graupera sigui alcalde de Barcelona, convertir-me en el crític més furibund i visceral de l’alcalde Jordi Graupera, que la meva estimada Pilar Rahola també surti a TV3 els diumenges (si pot ser en horari de missa de dotze) i que l’Empar Moliner pugui fer els seus acudits des d’una cocteleria, que Quim Torra no faci cara d’estar a punt de posar-se a plorar com una pepa cada vegada que diu “senyor Sánchez”, poder sopar una nit amb John Maxwell Coetzee encara que no ens diguem res de res, que Xavier Albertí sigui nomenat director vitalici del Teatre Nacional o —si no s’escau, per impediments burocràtics— que sigui el nou director artístic del Liceu, que hom admeti l’obligació de tenir el Cicle d’Almandaia de l’Antoni Vidal Ferrando a cada tauleta de nit dels Països Catalans, que es deixin d’interpretar durant dotze mesos El Messies de Händel i el Requiem de Wolfgang Mozart per tal de poder trobar-los a faltar, que destapar les mentides del processisme encara ens faci més independentistes i que els catalans recuperin la traça a riure’s de la seva pròpia metafísica, que haver estat injustament reprimit pels enemics espanyols no sigui condició suficient per obviar la traïdoria als ciutadans, que Bea Talegón es posi caputxa i pugi al Pedraforca a flairar país des de les alçades durant uns dies, que Jaume C. Pons Alorda enllesteixi la seva traducció de The Idea of Orde rat Key West de Wallace Stevens, que s’obligui els joves del país a llegir el Leviatan de Hobbes i El príncep de Maquiavel (i així en el futur hom s’estalviarà creure en gilipollades aitals com ara la revolució dels somriures), l’existència d’un exèrcit català (si cal format per mercenaris d’Israel als qui hom pugui exigir el coneixement de la llengua pròpia), que l’aeroport del Prat es digui Jordi Pujol i Soley, que Serrat canti en l’idioma que li surti de la pebrotera i que l’Albert Boadella pugui fer una obra sobre Oriol Junqueras i estrenar-la al Teatre Lliure, que el pecat mortal més gran a cometre sigui la nostàlgia i que puguem fer tot el possible perquè l’1-O no sigui un element històric de nostàlgia i, evidentment, coses absolutament insubstancials, com ara perdre una mica de panxa, deixar de mamar o poder donar una oportunitat més a l’alegria.   

Bernat Dedéu
Camins de serp Vine més sovint, Pedro Bernat Dedéu