El papa Lleó XIV visitarà Catalunya els propers dies 9 i 10 de juny, convidat —detall important— pel cap d’Estat i el govern espanyol i per la Conferència Episcopal Espanyola, i això explica algunes de les pors i empara alguns dels detalls i malifetes (lingüístiques i religioses) que veurem aquests dies.
Voldria, però, que la meva reflexió tingués tres vectors: recordar al Sant Pare —i recordar-nos— què ha dit el magisteri de l’Església sobre la qüestió de la identitat nacional i la llibertat dels pobles; recuperar què és el que ha dit l’episcopat català sobre aquest tema, i recordar-nos els lligams entre catolicisme i pàtria catalana.
M’agradaria deixar les coses prou clares, perquè el Papa hauria de ser conscient que aquests dies trepitjarà terra catalana, que hi ha moltes persones que esperem els seus missatges a favor de la pau i de l’amor al pròxim, i que els intents d’espanyolitzar la seva estada entre nosaltres no haurien de reeixir, si seguim la vida i l’obra del venerable Antoni Gaudí, i d’altres com ell, que han estat capaços d’unir la fidelitat al missatge catòlic i la fidelitat al país.
Comencem pel magisteri papal sobre la qüestió dels drets dels pobles i les nacions.
Sant Joan Pau II. en un discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 5 d’octubre del 1995, va afirmar que “ningú, ni un Estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimitat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica... Poden existir circumstàncies històriques en les quals agregacions altres que una única sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles”.
I va continuar destacant que “el dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou el que jo anomenaria la seva originària ‘sobirania’ espiritual”.
De manera premonitòria, i com si s’adrecés als catalans, va dir: “Hi ha, als nostres dies, noves formes i més subtils de dependència, per a les quals hom evita curosament el terme de ‘colonialisme’, però que en tenen les característiques més negatives i més discutibles, amb limitació de la independència i de les llibertats polítiques, l’asserviment econòmic, i això fins i tot quan els pobles interessats sembla que gaudeixin d’institucions governatives pròpies, de les quals hom ignora fins a quin punt corresponen al desig del conjunt dels ciutadans”.
El papa Benet XVI, per la seva banda, va escriure en una carta al cardenal Jean-Louis Tauran, enviat en representació seva al col·loqui “Cultura, raó i llibertat”, que va tenir lloc el 24 de maig del 2005: “Convido tots els participants en aquest col·loqui a posar en acte una veritable política de la cultura preocupada per preservar les identitats culturals, sovint amenaçades per unes relacions de força econòmiques i polítiques, i també a promoure l’expressió de la cultura de l’home en cada una de les dimensions del seu ésser”.
I acabava la carta indicant que: “La nació és, en efecte —reprenent les paraules del papa Joan Pau II— la gran comunitat dels homes que estan units per diversos vincles, però sobretot, precisament, per la cultura. La nació existeix ‘per’ la cultura i ‘per a’ la cultura, i així és ella la gran educadora dels homes perquè puguin ‘ser més’ en la comunitat”.
El Papa hauria de ser conscient que aquests dies trepitjarà terra catalana
El papa Francesc en una entrevista a La Civiltà Cattolica, publicada el 21 de setembre del 2013, afirmava: “La pertinença a un poble té un valor teològic; Déu, en la història de la salvació, ha salvat un poble. No existeix identitat plena sense pertinença a un poble. Ningú no se salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atreu tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s’estableixen en la comunitat humana. Déu entra en aquesta dinàmica popular”.
I a l’encíclica Evangelii Gaudium establia que “cada poble és creador de la seva cultura i protagonista de la seva història. La cultura és quelcom dinàmic, que un poble recrea permanentment, i cada generació transmet a la següent un sistema d’actituds davant les distintes situacions existencials, que aquesta ha de reformular enfront dels seus propis desafiaments. L’ésser humà és, alhora, fill i pare de la cultura a què pertany”.
Catalunya té una cultura i una llengua pròpies? Té els atributs d’una nació, segons el magisteri de l’Església? Veiem què en diuen els bisbes catalans.
Al document "Arrels Cristianes de Catalunya" del 1985, afirmaven: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats, i fins i tot promoguts, pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària”.
Idees que van refermar el 2011 al document titulat “Al servei del nostre poble”. En concret, hi podem llegir que “igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església”.
I encara el 2015, a la “Nota dels bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament”, manifestaven “el nostre amor a la Pàtria catalana, a la qual l’Església ha volgut servir des dels seus inicis”.
Pel que fa als catalans, voldria que reflexionéssim sobre què va dir el papa Benet XVI als participants del congrés promogut per la Comissió dels Episcopats de la Comunitat Europea el 24 de març del 2007: “No es pot pensar en la construcció d’una autèntica ‘casa comuna’ europea ignorant la pròpia identitat dels pobles del nostre continent. Es tracta, de fet, d’una identitat històrica, cultural i moral, abans que geogràfica, econòmica o política; d’una identitat constituïda per un conjunt de valors universals que el cristianisme ha contribuït a forjar, adquirint un paper no només històric, sinó també fundacional d’Europa”.
I recordar, recordar-nos, les paraules del papa Francesc a la societat civil del Paraguai l’11 de juliol del 2015: “Un poble que oblida el seu passat, les seves arrels, no té futur. És un poble eixorc”.
Tres missatges finals:
-que el papa Lleó XIV, en la fidelitat al magisteri eclesial, conegui i reconegui la cultura i la llengua pròpies de Catalunya,
-que els bisbes catalans facin avinent al Sant Pare que reconeixen els trets nacionals propis de Catalunya i que practiquen l’amor a la pàtria catalana, i
-que els catalans no oblidem el nostre passat, les nostres arrels, que es troben en el cristianisme a l’albada de la nostra història, i sempre.
Benvingut a Catalunya, Lleó XIV, servent dels servents de Déu!