Llucmajor (llavors regne de Mallorca), 25 d’octubre de 1349. Fa 673 anys. Les tropes del comte-rei catalanoaragonès Pere III derrotaven les del comte-rei mallorquí-rossellonès Jaume III. El resultat d’aquella batalla posava fi a l’existència del regne de Mallorca, creat setanta-tres anys abans (1276) amb el repartiment de l’herència del comte-rei Jaume I. Jaume III, besnet de Jaume I, va morir a Llucmajor. Però els seus fills Jaume i Elisabet, rebesnets de Jaume I, van sobreviure, i després de passar una llarga temporada a les masmorres del seu cosí-tercer Pere (Pere lo terç en la documentació de l’època), van escapar. Jaume va morir jove i sense descendència. Però Elisabet va escampar la llavor per la península italiana; i els seus fills, nets i besnets serien els Bel·lònida oblidats que van sobreviure a l’escabetxina dels Trastàmara.
Jaume
Jaume, que és anomenat Jaume IV en la genealogia de reis de Mallorca, va estar reclòs en masmorres reials durant tretze anys, fins que el 1362, una conspiració ordida per destacades famílies del patriciat urbà de Barcelona; l’allibera i el situa a Nàpols, en aquell moment governada pels Anjou, tradicionals rivals dels Bel·lònida catalans pel control de la Mediterrània. Jaume (Perpinyà, 1336) va ser casat amb la reina Joana I de Nàpols (Nàpols, 1326), en una operació que s’interpreta com la culminació d’una conspiració que pretenia descavalcar Pere III, enfrontat amb l’estament aristocràtic per les seves polítiques autoritàries. No obstant això, Jaume i Joana no va fer “pasqua i rams”; i, només passats tres anys (1365); el mallorquí havia abandonat l’esposa i el regne, i tombava per Europa buscant suports a la seva causa particular.
El Príncep Negre
En la seva particular croada, Jaume només va trobar el suport d’Eduard de Woodstock, hereu d’Eduard III d’Anglaterra; que posteriorment seria conegut com “el Príncep Negre” pel color de la seva armadura. En aquell moment (1365), el Príncep Negre combatia en els camps de batalla de la Guerra Civil castellana al costat de Pere de Borgonya (el Cruel) i contra Enric de Trastàmara (el de les Mercès), avi de Ferran, el que, posteriorment (1412) seria el primer Trastàmara que posaria les natges al tron de Barcelona. I Jaume, que pretenia multiplicar fortuna i suports, s’hi va implicar. Però passat un temps, el resultat es revelaria més que decebedor: havia estat capturat pel de les Mercès, i la seva esposa Joana —a la que no veia des de feia quatre anys— va haver de pagar el rescat (1369).
L’estranya mort de Jaume
El fracàs d’aquell projecte el va conduir, de nou, als braços —o depèn com es miri, a les urpes— dels seus antics patrocinadors. Joana de Nàpols no tan sols va pagar el rescat, sinó que va comprar la voluntat de Jaume, que ja no tindria més tractes amb els Plantagenet anglesos, enemics seculars del Valois-Anjou franconapolitans. A canvi, el mallorquí, obtenia el suport i els recursos per a una operació de gran volada que tenia com a objectiu coronar-lo a Barcelona (1374). Però, el fracàs d’aquella maniobra el condemnaria definitivament. Pere III va sortir reforçat d’aquell episodi i, en canvi, Jaume IV va ser abandonat pels Valois-Anjou franconapolitans; pels Plantagenet anglesos; pels Borgonya castellanolleonesos i per l’estament aristocràtic català. I va morir (1375), molt probablement enverinat, a Sòria (Corona castellanolleonesa).
Jaume IV i el Princep Negre
Elisabet
El verí que li van administrar a Jaume devia tenir un recorregut prou lent per a ordenar la redacció d’un testament. I aquí és on entra en joc Elisabet (Perpinyà, 1337), germana petita de Jaume i beneficiària del testament. Elisabet es convertiria en reina nominal de Mallorca (1375), en la darrera supervivent de la família reial mallorquina, i en la matriarca de l’única branca Bel·lònida que no seria escapçada pels Trastàmara quan van assolir el tron de Barcelona (1412). Molt abans del Compromís de Casp (1412), Elisabet havia estat casada amb Joan de Montferrat, duc d’un enclavament independent al Piemont. Elisabet i Joan van tenir una nombrosa descendència. Fins i tot la seva filla petita Margarida, seria la mare de Jaume d’Urgell —que li va disputar la corona al primer Trastàmara— i la consogra de Pere III.
La descendència d’Elisabet
Elisabet i Joan van tenir cinc fills (quatre nois i una noia); tot i que només tres van tenir descendència (Teodor, Guillem i Margarida). Però aquesta descendència és molt interessant, perquè revela que aquesta branca Bel·lònida supervivent de Llucmajor i de Casp, es reproduïa vigorosament i se situava estratègicament. Teodor (Montferrat, 1364) va tenir set fills; però, després de diverses morts prematures, la successió va recaure en Bonifaci (Montferrat, 1424) que la va projectar per via masculina fins al seu net, també Bonifaci, que va morir a causa d’una misteriosa caiguda del cavall (1530). Després d’aquest episodi, Montferrat va passar a un oncle moribund; i, sorprenentment, va acabar en mans d’una germana de l’accidentat, casada amb Frederic Gonzaga, duc de Màntua i molt ben relacionat amb la monarquia hispànica.
Un tentacle més de la descendència d’Elisabet
La resta de fills i nets d’Elisabet van escampar la llavor Bel·lònida per la península italiana, passant a formar part de nissagues com els Savoia. Però aquesta descendència no va passar les dues generacions. I el 1372 Elisabet (quan encara no era reina nominal de Mallorca) va enviudar de Joan de Montferrat, pare dels seus fills; i, secretament, es va casar de nou (1375), amb Konrad de Reichnach zu Jugnau, baró feudal de Hohenzollern (Imperi Romanogermànic) que havia estat un condottiero (cap de colla de mercenaris) al servei dels Montferrat. Elisabet i Konrad, encara van tenir temps de tenir un fill, Miquel (Montferrat, 1376); que mai va acceptar la corona mallorquina. Konrad i Miquel serien assassinats (1418) a Gaienhofen (Suàbia) per dos sinistres personatges anomenats Randeck i Stuben, vinculats a la monarquia hispànica.
L’altra descendència d’Elisabet
No obstant això, la branca montferratina dels Bel·lònida no es va extingir amb Bonifaci i Miquel. Guillem, fill d’Elisabet va tenir tres noies. Dues no van transcendir en el temps. Però la primogènita Joana, casada amb el seu cosí Lluís —el promotor del primer túnel de la història que perforava els Alps (Buco di Viso, 1499)—, va portar un plançó fins a l’edat adulta. Joana i Lluís van tenir una relació molt estreta amb França. Però l’única descendent que els va sobreviure, Margarida, va ser casada amb Pedro López de Ayala (1506), un militar basc al servei de la monarquia hispànica que va morir sospitosament dessagnat a la masmorra de Burgos (1524). A Gasteiz es perd la pista de Margarida, anomenada “la Malquerida” i la dels fills de la parella. Els darrers descendents mallorquins del mític comte Guifré el Pilós, fundador de la nissaga nacional catalana.
Les preguntes sense resposta
Els Bel·lònides mallorquins —reis de Mallorca i comtes de Rosselló i de Cerdanya— desapareixen misteriosament coberts per la nebulosa de la història. I sempre ens quedaran diverses preguntes sense resposta: què hauria passat si Jaume IV hagués descavalcat Pere III del tron de Barcelona?; els Trastàmara haurien aparegut en la història de Catalunya?; i quan ens referíssim a la Corona creada pels Bel·lònides, li’n diríem d’Aragó o de Mallorca?