Els vots particulars

Aquesta setmana hem conegut, per fi, els dos vots particulars presentats per dos magistrats del Tribunal Constitucional en la resposta al recurs presentat per Jordi Turull respecte a la sentència dictada per la sala segona del Tribunal Suprem. La sentència que va condemnar els líders del procés, firmada per la sala que presideix Manuel Marchena.

També hem conegut el vot particular d'un magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la condemna al president Quim Torra per l'assumpte de la pancarta en què es demanava llibertat per als presos polítics en període de campanya electoral.

Són textos de gran interès, encara que és comprensible que el seu llenguatge tècnic en termes jurídics no sigui atractiu per a la majoria dels lectors. És normal, precisament el llenguatge jurídic allunya el ciutadà de la lectura de qüestions que, en veritat, li són d'interès. Els estudiosos del dret, advocats i juristes, són els qui han de fer comprensible el galimaties que suposa per a algú que no estigui familiaritzat amb aquest tipus de textos.

El vot particular formulat pel magistrat Juan Antonio Xiol i per la magistrada María Luisa Balaguer Callejón mereix una lectura pausada, reposada i analítica, perquè la plantofada que els seus arguments suposen, no només per als seus companys del Tribunal Constitucional, sinó també per al Tribunal Suprem i per al que ha estat el discurs més nacionalista de l'espanyolisme autodenominat "constitucionalista", és molt interessant. I ho és perquè posa el focus en qüestions bàsiques que serveixen per analitzar, des d'una altra perspectiva de la que s'ha donat des dels tribunals, el que va suposar el referèndum de l'1 d'octubre o les manifestacions del 20 de setembre davant de la Conselleria d'Economia i Hisenda. També és important perquè estudia en aquest cas concret la implicació de Jordi Turull en els fets, i ho fa des d'una perspectiva molt important: la de mantenir l'estat de dret com a garant de drets fonamentals.

Recórrer davant del Tribunal Constitucional és el que es fa quan precisament un considera que se li han vulnerat drets fonamentals. I és el que al·lega la defensa de Jordi Turull, l'advocat Jordi Pina, que planteja una sèrie de qüestions que aquests dos magistrats s'han dignat a analitzar detalladament. Per què? Perquè aquests dos vots particulars consideren que el recurs presentat per Turull hauria d'haver tingut una resposta estimatòria per part del Constitucional. I no és poca cosa, venint d'on venen aquestes veus, això és, del Tribunal Constitucional que tan relacionat ha estat amb els fets que s'han esdevingut a Catalunya.

Els dos vots particulars poden llegir-se íntegrament en aquest diari, que ha estat l'únic que els ha publicat. Però per qui prefereixi estalviar-se la confusa lectura, aquí van uns apunts que els resumeixen.

Els magistrats autors dels vots particulars consideren que la condemna imposada a Jordi Turull és desproporcionada, perquè s'ha triat el tipus penal de sedició quan la seva redacció genera ombres de dubte, però també perquè hi havia altres tipus penals més adequats

Els dos magistrats consideren que la pena imposada a Jordi Turull, dotze anys de presó, és desproporcionada. I ho argumenten basant-se en la mateixa Constitució, però també, i sobretot, en la jurisprudència internacional, en la manera en què s'interpreten els drets fonamentals des del Tribunal Europeu de Drets Humans.

La cirereta de les seves explicacions es troba en la part final del text, on assenyalen: "Hem d'insistir en una idea final: les sancions previstes en una norma no han d'excedir el que és necessari per aconseguir els objectius legítimament perseguits per aquesta normativa, s'ha d'adequar la gravetat de les sancions a la gravetat de les infraccions que castiguen. La gravetat dels fets jutjats en la instància no es qüestiona en cap moment. Però hauria estat necessari tenir en compte els dubtes tècnics que el recurs al tipus penal de sedició suscita en aquest cas. I això per evitar qualsevol objecció respecte que les sancions imposades excedeixin el necessari per assolir la garantia de l'estat de dret que elles mateixes persegueixen. Perquè sense garantia de la preservació de la norma, l'estat de dret no és possible. Però sense un compliment escrupolós dels drets fonamentals tampoc no ho és".

Així de lapidària és la conclusió final d'aquests dos magistrats. Déu-n'hi-do, com se sol dir. Perquè el que analitzen en els seus vots particulars és de grandíssima importància.

D'una banda, consideren que el que els juristes anomenen "tipus penal", o sigui, la manera en què està redactat el delicte en el Codi Penal, deixa massa espai per a la interpretació. I per això es mostren crítics amb ella, entenent que una persona, "normal i corrent", no podria estar del tot segura en llegir l'article concret que es refereix al delicte de sedició. Una cosa bàsica, perquè en una societat fonamentada en el dret, les normes han de ser comprensibles, els fets constitutius de delicte han de quedar clars a qualsevol perquè sàpiga així a què s'ha d'atenir. I en aquest cas, això no passa, perquè a l'hora d'aplicar la llei, es deixa un excessiu marge a la interpretació i consideració dels jutges, la qual cosa a la pràctica suposa aplicar més o menys anys de presó a una persona. Precisament el que passa en aquest cas en concret que analitzen.

I, a més, posen el focus en una cosa important també: el fet d'haver volgut considerar sedició una cosa que es podia haver considerat perfectament desobediència i/o desordres públics. La llei permetia aquesta possibilitat, però, tanmateix, el tribunal va voler abocar-se a la rebel·lió i a la sedició, dos tipus penals que es toquen també amb massa facilitat.

Recalquen aquests magistrats que, davant de la falta de pautes per poder entendre el tipus penal de sedició, caldria recórrer a la pràctica jurídica, o sigui, a la jurisprudència, al que han entès els jutges anteriorment a aquest cas. I com que no s'han donat circumstàncies a la pràctica que hagin estat enteses com a conductes sedicioses, partint de la redacció actual del Codi Penal, hi ha un buit per poder interpretar la norma. Les sentències que s'indiquen en els vots particulars fan referència a la redacció anterior del Codi Penal, el de 1973, per la qual cosa no ens serveix realment d'utilitat per guiar-nos en aquest cas.

Segons plantegen aquests dos vots, el referèndum de l'1 d'octubre no tenia la intenció de revertir l'ordre constitucional, ni generar un atemptat; sinó que era una acció col·lectiva que buscava pressionar el Govern d'Espanya perquè es pogués celebrar un referèndum pactat dins del marc constitucional

Els magistrats autors dels vots particulars consideren que la condemna imposada (dotze anys de presó) a Jordi Turull és desproporcionada. Primerament perquè s'ha triat el tipus penal de sedició quan la seva redacció genera ombres de dubte, però també perquè hi havia altres tipus penals més adequats i amb menys pena prevista; però a més, també, pel perfil concret de Turull. S'explica detalladament quin va ser el seu paper en els fets que s'analitzen. Es detalla que ell ha estat condemnat, igual que els seus companys, pel fet de ser-ho, és a dir, pel fet de ser membre del Govern. I no es té en compte que ell hi entrés el mes de juliol, o sigui, tard; ni es té en compte el seu missatge repetit una vegada i una altra demanant a la població que mantingués en tot moment una conducta serena, no-violenta, radicalment pacífica. Això, segons els vots particulars, hauria d'haver-se considerat i tingut en compte, perquè evidentment, no és el mateix considerar que algú encoratja les masses a convertir-se en "tumultuàries", a considerar que una persona crida a la participació pacífica sempre per la via de la no-violència. Per parlar de sedició, el tema de la violència té certa importància.

Tots els arguments exposats per aquests dos magistrats analitzen l'exercici de drets fonamentals en el context del referèndum català. Assenyalen que el 20 de setembre, la concentració davant la Conselleria d'Economia i Hisenda es va portar a terme exercint el dret de manifestació, de reunió, la llibertat d'expressió. I subratllen que, si bé es van poder produir casos aïllats d'algun aldarull en concret, aquesta no va ser l'actitud majoritària de la gent. No era la intenció generar una situació de violència. I a més, van ser organitzacions civils els qui van convocar i van avisar de la concentració a les autoritats, per la qual cosa els membres del Govern no tenen res a veure amb això. Una anàlisi important per a la defensa dels Jordis també.

De la mateixa manera és interessant estudiar el que es planteja respecte a l'1 d'octubre. Entenc que hi hagi els qui es molestin en llegir l'anàlisi d'aquests dos magistrats. Però el seu plantejament té molt sentit. I precisament el que venen a dir és que el referèndum de l'1 d'octubre no tenia la intenció de revertir l'ordre constitucional, ni generar un atemptat que pogués preocupar la ciutadania espanyola. El que l'1 d'octubre suposava, segons plantegen aquests dos vots, era una acció col·lectiva que buscava pressionar el Govern d'Espanya perquè es pogués celebrar un referèndum pactat dins del marc constitucional. O sigui, res de cop d'estat, res de sedició. Res de res. Formaria part d'una estratègia de pressió política per intentar "forçar" una resposta proactiva per part del govern de l'estat espanyol. I per fer-ho es basaven en eines de participació ciutadana, que suposarien l'exercici de la llibertat d'expressió. Un dret fonamental.

Al meu entendre, i de manera molt simplificada, aquests dos magistrats posen sentit comú a tot el que hem fist fins ara. Consideren que el que ha passat a Catalunya ha estat greu, no li treuen pes ni importància. Però també ho ponderen entenent que el que va passar no va tenir res a veure amb un alçament, amb una sublevació, amb una revolta, amb una sedició, amb un cop d'estat. No. El que entenen és que es va produir una mobilització social i política que efectivament tenia la intenció de desobeir allò que no consideraven just, una cosa punible, però que ho hauria d'haver estat de manera ponderada. Perquè no hi va haver violència, perquè no hi va haver res que pogués considerar-se constitutiu d'un delicte tan greu com el de la sedició o la rebel·lió. El que hi va haver van ser diferents manifestacions de drets fonamentals, que van arribar a col·lidir amb un context que des del Govern d'Espanya també s'havia contribuït a empènyer cap a un atzucac.

O sigui: que es ve a dir que si bé els fets van ser greus, no ho van ser tant per imposar les penes que s'han imposat. Que aquí s'han de ponderar els diferents drets fonamentals en joc, que són molts, i entendre el context i les circumstàncies. I sobretot, posa el focus en el fet que l'1 d'octubre pretenia, en tot cas, generar una pressió sobre el Govern d'Espanya perquè hi hagués una via democràtica de consulta a la ciutadania. Cosa que no deixa de ser l'exercici d'un altre dret fonamental.

Analitza la necessitat de revisar el text del Codi Penal. I planteja que davant del dubte tècnic que lògicament pot suposar, s'hauria d'haver sol·licitat des del Suprem una nova redacció al poder legislatiu (o sigui, elaborar una nova redacció del delicte de sedició en el Codi Penal), o bé, haver promogut l'indult d'aquestes persones en vista que la normativa no ofereix prou garanties per analitzar el que va passar des d'aquest prisma.

Però a més, sobre la pena imposada a Turull, crida també l'atenció el toc que es dona sobre que la formació política de Vox exercís com a acusació en aquest assumpte. No és un tema sense importància que se citi això expressament en uns vots que segur que seran llegits amb deteniment en els tribunals internacionals. Perquè precisament són els únics que han posat de relleu la jurisprudència internacional davant de la defensa de drets fonamentals.

El text és realment interessant. La lectura, si bé és àrdua, val la pena. I parlant de penes, el més trist és que aquests dos vots, tan plens de sentit comú i que ens reconcilien amb el dret que algunes vam estudiar, siguin "minoritaris", o sigui, que la majoria dels magistrats del Tribunal Constitucional hagin donat un cop de porta al recurs de Turull sense plantejar-se ni de lluny les possibilitats que aquests dos magistrats dibuixen.

El problema que tenim realment en aquest país és la possibilitat de tenir diferents vares de mesurar perquè la "interpretació de la llei" es deixa en mans de persones que també tenen ideologia, i a la vista està

El mateix li ha passat al magistrat Eduardo Paricio Rallo, en relació amb la sentència dictada per la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el recurs 190/2019, o sigui, en l'assumpte que va analitzar la inhabilitació del president Quim Torra.

Aquest magistrat, tot sol, com sembla que ho estan els que més sentit comú —al meu entendre— presenten, explica en el seu vot particular que la pancarta es va penjar a la seu de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, per la qual cosa la iniciativa de penjar la pancarta, s'ha d'atribuir al senyor Torra. I que, a través d'ella, s'expressava la seva opinió o postura sobre una qüestió d'interès en l'exterior de "la seva seu".

La institució com a tal no té "dret a la llibertat d'expressió", una cosa que deixa clara el magistrat des de l'inici de l'exposició. Són les persones les que el tenen, no les institucions com a tal. I en aquest cas, "és la llibertat d'expressió del president" com a dret fonamental, el que s'exerceix, vinculat directament al seu exercici com a president.

Explica el magistrat que el fet de penjar símbols en edificis públics és habitual. I parla d'homenatges a clubs esportius, símbols de suport com el llaç rosa contra el càncer, banderes LGTBI, simbologia en rebuig de la violència masclista, senyals religiosos en determinades festivitats populars,  per exemple. Aquests missatges o símbols se solen veure o bé en façanes o bé en despatxos institucionals de manera habitual, o fins i tot al web de les institucions.

Subratlla que la Constitució espanyola no parla de "neutralitat": parla d'"objectivitat" per a l'Administració pública. I aquí analitza i diferencia el que és el Govern i el que és l'Administració. Que són dues coses diferents. I aquí caldria posar el focus: a l'Administració se li exigeix objectivitat a l'article 103 de la Constitució. Però el Govern és, evidentment, una institució política, que respon a un ideari polític i que, per tant, té ideologia. Per a això se l'elegeix. Perquè resulta avalat per la ciutadania i s'expressa en un context de pluralitat partidista. I això és fonamental en un sistema democràtic. El president ho és perquè compta amb el suport establert i necessari: d'una banda dels diputats del Parlament que l'han investit. Diputats que, al seu torn, han estat elegits com a representants de la ciutadania que els ha votat. Per tant, el president és el màxim representant de la voluntat popular que ha exercit en llibertat el seu dret a escollir. I ho fan sabent qui és i què representa.

A ningú no se li escapa el que pensa el senyor Torra dels presos polítics i de la seva llibertat. Com a ningú no se li escapa que la seva idea sobre això és compartida, no només pels qui han votat l'opció política en la qual ell va participar en les eleccions, sinó que la qüestió dels presos polítics, segons diferents estudis demoscòpics a Catalunya, suposa que el 80% de la població catalana considera que haurien de ser posats en llibertat. Una opinió que no és fútil, ja que han estat ja diferents organitzacions i entitats internacionals les que donen suport a aquesta qüestió. I sense anar més lluny, ara ja són dos magistrats del Tribunal Constitucional els que consideren que les penes imposades són excessives, que els delictes aplicats haurien d'haver estat d'altres, i que, en definitiva, aquí es podien haver fet les coses d'una altra manera, respectant els drets fonamentals i mirant cap a Europa.

Diu el magistrat que veu "rellevant que el missatge i el símbol que recull la pancarta impugnada no pot ser considerat com a intrínsecament il·legal". I considera que estem "essencialment davant de la col·lisió del principi de neutralitat institucional, d'una banda, i d'altra banda, el dret a l'exercici del càrrec públic, que implica el dret a exercir la seva llibertat d'expressió com a tal càrrec públic en la institució en la qual desenvolupa l'esmentada responsabilitat". I afegeix: "Un principi de neutralitat institucional que no ha estat objecte del desenvolupament juridicoconstitucional que requereix, ni per la doctrina, ni per la legislació. Entenc que, en un context de tan baixa densitat jurídica, no es pot imposar un principi certament imprecís i genèric com el de neutralitat a un dret fonamental que, com a tal rep una protecció jurídica reforçada d'acord amb el disposat a l'article 53 de la mateixa Constitució espanyola".

Com podem veure, els tres vots particulars aquí analitzats de manera superficial fan referència a la vaguetat d'alguns conceptes que permeten convertir-se en un "calaix de sastre" o millor dit en un "calaix desastre", on tot entra si s'empeny bé. O sigui, "lo atado y bien atado" que permet treure conills de barrets de copa, anys de presó i delictes terribles on hi va haver manifestacions pacífiques sense cap acte de violència. Aquest és el problema que tenim realment en aquest país: la possibilitat de tenir diferents vares de mesurar perquè la "interpretació de la llei" es deixa en mans de persones que també tenen ideologia i a la vista està. Per dissimular, algunes normes s'han redactat de manera massa oberta, i permeten que siguin un colador per al que clagui. I sempre sol ser, per desgràcia, per anar contra els mateixos.