El catedràtic de Dret Jordi Nieva explicava en un article que la decisió que ha pres el jutge Llarena era la pitjor de totes les possibles. Explicava diverses raons per considerar-ho així. La principal: que s'ha condemnat al desterrament, de moment, Puigdemont i els altres exiliats, durant almenys 20 anys, sense que s'hagi produït un judici de les seves acusacions. I mentrestant, la fiscalia manté a la presó els altres processats, mentre que els que es troben fora d'Espanya tindran llibertat absoluta a qualsevol país del món, excepte en el Regne dels Borbons.

Explica el catedràtic que es dona la situació que, mentre un jutjat alemany considera que no va existir delicte de rebel·lió, ni sedició ni desordres públics per a qui va ser, suposadament, el màxim responsable per la seva condició de president, en el Regne d'Espanya hi ha una sèrie de persones que porten en alguns casos nou mesos en presó preventiva pels mateixos fets, els que han estat qualificats, reitero, de fets no delictius.

Suposa, a més d'un greuge contra el dret i la justícia, un atemptat contra la democràcia, ja que s'impossibilita així que qui ha estat elegit legítimament com a president en les eleccions del passat 21 de desembre pugui ser-ho. I això, sense judici ni condemna ferma. Hi ha qui planteja que ens trobem, ara sí, davant d'un cop d'Estat, tou això sí, perquè no hi ha violència però sí que hi ha un retorciment i un abús del poder judicial, que, amb gairebé tota seguretat, s'ha comportat de manera dependent del poder polític del Govern d'Espanya.

Ja va resultar incomprensible la retirada de l'euroordre el desembre del 2017, just en l'instant en què un jutge belga havia de dictar la seva decisió respecte de la sol·licitud de lliurament de Puigdemont. Semblava increïble que pogués tornar a succeir, però així ha estat. Contra tot pronòstic, Llarena ha determinat retirar una altra vegada l'euroordre i no acudir a la justícia europea. Cap expert en dret pot donar suport a aquesta decisió, que deixa a més una imatge deplorable de la justícia espanyola davant de l'escena internacional.

Hi ha qui diu que ha influït d'alguna manera la reacció del govern de Bèlgica, davant de la petició del nostre ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, que va sol·licitar que el govern dels belgues intercedís davant de la justícia per protegir el jutge Llarena, que ha estat denunciat davant dels tribunals i haurà de comparèixer el proper 4 de setembre. Malgrat que alguns mitjans han volgut donar una altra versió del que va succeir, sembla que des del govern belga es va indicar a Borrell que la justícia ha de ser independent, donant-li així a entendre que ni protegirien des del govern de la regió de la xocolata i les patates fregides el jutge espanyol, i d'alguna manera, semblaria un toc d'atenció també cap a Espanya.

Sense assenyalar la justícia de països com Escòcia, Bèlgica o Suïssa, sembla que Llarena dona a entendre que des d'Espanya no es confia en cap de les seves administracions de justícia

No queda clar que la decisió del jutge d'instrucció, Pablo Llarena, estigui relacionada amb aquest esperpèntic espectacle protagonitzat pel "desinfectant Borrell", però el cert és que no paren, des del Regne d'Espanya, d'acumular ridículs.

Perquè malgrat que a la interlocutòria de Llarena s'assenyala la pèrdua de confiança mútua entre la justícia alemanya i l'espanyola, la qüestió és que ha retirat l'ordre de detenció de tots els exiliats, que es trobaven en països diferents amb els seus corresponents procediments oberts. Així doncs, sense assenyalar la justícia de països com Escòcia, Bèlgica o Suïssa, sembla que Llarena dona a entendre que des d'Espanya no es confia en cap de les seves administracions de justícia. Poca broma amb això perquè l'actitud del jutge espanyol passa per considerar que tots s'equivoquen, menys ell i els seus.

El dret és una ciència que permet interpretacions, que dependrà de com se sostinguin els arguments per decantar-se per una solució o per la contrària. Però no tot és interpretable, i així ens ho deien a la Facultat. Els fets han de provar que es presenten els requisits imprescindibles per parlar de delictes; i això és una cosa que no pot forçar-se, retorçar-se ni inventar-se, ja que, altrament, ens trobarem davant d'un altre tipus de dret penal, molt llunyà al que ha de regir en un estat democràtic i de dret.

Tot apuntava durant aquests mesos a una arbitrarietat supina, a una interpretació del dret de manera malintencionada, a una invenció gairebé de ficció sobre fets que no van passar com el jutge desitjaria que haguessin passat. Potser alguns estaven massa acostumats a fer de la ciència jurídica una tasca creativa, que, durant molts anys, no tenia manera de desmuntar-se per falta de mitjans per a això. Avui, gràcies a les noves tecnologies, gràcies al fet que tot pot ser gravat en vídeo per gairebé qualsevol, resulta molt més complicat construir relats del tot falsos amb què perseguir adversaris polítics o ideològics.

La decisió del jutge Llarena de renunciar al lliurament de Puigdemont perquè Alemanya ha determinat en primera instància que només podria fer-se per malversació (i no per tot el que des d'Espanya se li volia imputar), demostra que el jutge, lluny de ser merament instructor en la causa, tenia per endavant una idea clara de per què volia que condemnessin el president de Catalunya. Fins i tot sense tenir proves contundents. Bàsicament ha decidit que si ell no guanya la partida, trenca el joc.

L'actitud del jutge espanyol passa per considerar que tots s'equivoquen, menys ell i els seus

Queda poc marge per considerar que aquest senyor podria estar prevaricant: fonamentalment perquè no es pot dictar una sentència justa si prèviament es manca d'imparcialitat i un s'até als fets que quedin demostrats. És gairebé evident que Llarena tenia al seu cap la idea clara del que havien fet els dirigents independentistes: i del que es tractava era de buscar la manera de refermar la seva versió, cosa que no ha aconseguit per molt que ho hagi intentat.

Ara la qüestió és aquesta: jutjar el jutge que, vostè vagi a saber per què, ha deixat patent la seva falta absoluta d'objectivitat. I la prova evident és l'última decisió presa aquesta setmana. Si ell realment volgués fer la seva feina amb rigor i objectivitat, hauria acatat el que li arribava des d'Alemanya, assumint així la col·laboració judicial entre països de la Unió Europea. Però no, no ha volgut, perquè si acatava el que altres jutges han determinat, no podria "cruixir" Puigdemont i "els seus".

Queda, a més, constància que passa alguna cosa quan encara en el dia d'avui tenim els presos polítics a la presó. Perquè pels mateixos fets hi ha qui està en absoluta llibertat en qualsevol lloc del món, mentre que d'altres porten nou mesos entre reixes. Alguna cosa estranya succeeix amb la justícia espanyola que, per acabar-ho d'adobar, hauria d'actuar fonamentant-se en el principi bàsic en el nostre sistema: in dubio, pro reo, que ve a suposar que, en cas de dubtes, cal prendre decisions que sempre beneficiïn el reu, no que el perjudiquin.

Crida l'atenció com a Llarena no li ha importat fer el ridícul a tot el món posant i traient euroordres, dues vegades, de manera totalment arbitrària i sense sentit. No va donar explicacions al desembre i les que dona ara resulten increïbles. Però no s'ha d'oblidar que en el temps que va tardar a activar de nou l'euroordre després de la primera retirada, es va atrevir a dir públicament que no l'activava perquè era precisament el que Puigdemont volia. No oblidem res del que ha succeït perquè és digne d'emmarcar.

Alguna cosa estranya succeeix amb la justícia espanyola, que hauria d'actuar fonamentant-se en el principi bàsic en el nostre sistema: in dubio, pro reo

Tot això resultaria més propi d'una pel·lícula dels germans Marx, si no fos perquè la llibertat de persones innocents ha estat trencada. El patiment tant d'ells com dels seus familiars i amics està sent incommensurable. I no es podrà reparar de cap manera. El desassossec de persones que únicament van fer el possible perquè el seu poble votés, en pau, sense més problema, és una aberració i un atemptat contra la democràcia.

Recordem que per provar d'ajusticiar-los s'han inventat proves per part de la Guàrdia Civil (arribant fins i tot a construir un poble fals, Sant Esteve de les Roures, on es deia que la gent havia estat violenta amb els agents l'1 d'octubre); s'han inventat números per provar d'acusar per malversació, sense trobar una sola prova d'aquest delicte i, tenint fins i tot les declaracions públiques del que fos ministre d'Hisenda i del mateix president del govern anterior, negant la més gran part. S'ha denunciat l'actuació d'alguns agents que han actuat amb violència desmesurada, que s'han infiltrat per tractar d'acusar persones pacífiques d'haver comès aldarulls, s'ha pogut veure com els mitjans de comunicació afins han mentit deliberadament per mantenir un relat absolutament fals que tenia per objectiu la criminalització d'una sèrie de persones que defensaven pacíficament unes idees democràtiques.

Recordem que s'ha acusat de terrorisme una dona que tenia en el seu poder una careta i un xiulet; que no pot sortir del seu poble, per mesures cautelars, ni tan sols per visitar la seva mare que està malalta.

Recordem que s'han interposat centenars de denúncies partint de la Llei de Seguretat Ciutadana, que segons els denunciats manquen de proves i de veracitat.

Recordem agressions a periodistes com Jordi Borràs, en ple carrer i en mans d'un agent de la Policia Nacional.

Recordem i no oblidem perquè això no pot quedar impune. No, almenys, si volem dir que vivim en una democràcia i en un estat de dret, cosa bastant qüestionable d'acord amb el que estem vivint.